Déu no existeix. Tots ho sabem. Però hi ha milers de milions de persones que creuen o diuen que creuen que hi ha uns sers superiors que estan més enllà de la comprensió humana i que ens els trobarem quan ens morim. Va costar molt convèncer els que manaven aleshores, sobretot gent religiosa, que la Terra girava entorn el Sol i que no és plana. De fet, encara n’hi ha molta que s’obstina a negar que sigui rodona. Als Estats Units abunden aquests sers humans. Segur que voten Trump de president.
Aquests dies que tenim el Papa a casa nostra han revifat les entitats cristianes i han fet una demostració de la seva força als actes públics on hi ha participat. Què ho fa que centenars de milers de persones encara estiguin enganxats a aquesta ensarronada a aquestes alçades de segle i d’evolució de la ciència?
Hi ha coses que costen de pair al món on vivim. Hi ha un munt de gent que vota partits de dreta i d’extrema dreta quan és evident que aquestes opcions ideològiques només serveixen als poderosos, als rics, als que els importen ben poc els problemes i necessitats de les persones més vulnerables. Només m’ho explico pel poder que exerceix sobre elles el control dels mitjans de comunicació i les xarxes socials per part dels poderosos i per una visió errònia del que són les tradicions culturals i religioses.
“Sempre ha estat així”, et diuen. I amb això t’has empassar que manin els de sempre, que no es puguin tocar els privilegis dels més rics o conviccions religioses i culturals que pertanyen a un passat que hauríem d’haver superat fa molts anys.
Mijail Gorbatxov es va adonar que el règim comunista tal i com estava plantejat a la URSS era un niu d’injustícies i va obrir les portes del país a la democràcia. Va caure el mur de Berlín i semblava que bufaven bons temps per la nova Rússia que va sortir d’aquella perestroika. Després hem descobert que ens vam fer massa il·lusions. Ara Rússia té un dèspota al poder que engega guerres amb els països veïns, mata els opositors que li fan competència i parlar de democràcia en aquest país és una broma.
Què passarà el dia que es desmunti l’entramat que manté vives religions com la catòlica, la musulmana, la jueva, la hindú o la budista? Aquest dia arribarà. Estic convençut que quan això passi hi haurà menys guerres i violència al món. Que no vol dir que desapareguin del tot. Per eradicar-les del tot caldrà construir una societat que no depengui dels diners. Però sense religions viuríem, i algun dia serà així, més tranquils.
La religió era i és l’opi del poble. Ho va dir Karl Marx i la frase completa on ho va expressar a la Contribució a la crítica de la filosofia del dret de Hegel tenia els seus matisos. La va escriure el 1844 i era: “La religió és el sospir de la criatura oprimida, el cor d’un món sense cor i l’ànima de condicions sense ànima. És l’opi del poble”. És a dir, Marx entenia que la religió era una mena de bàlsam gràcies al qual la gent, el poble, païa millor les dures condicions de vida que patia.
Em recorda les comunitats afroamericanes dels Estats Units que recorrien a cantar Gospel per contrarestar la duresa de les seves condicions de vida i el racisme i els abusos que les caracteritzaven. Quan demanaven que Jesús rentés els seus pecats entenc que el que volien era que els tragués del damunt aquestes penúries. El Gospel era, d’alguna manera, l’opi d’aquelles comunitats.
Sintonitzo amb algunes de les coses que he escoltat al Papa Lleó XIV aquests dies. De jove, vaig ser cristià. En aquells temps hi havia un sagrament que es deia la Confirmació i a mi me’l van imposar a la parròquia de Sant Agustí, al Raval de Barcelona, que visitarà el Papa aquesta setmana. És una parròquia que acull molta gent immigrada, sobretot de Filipines, i atén molts sense sostre. Chapeau!
Les conviccions religioses, tot i estar basades en una entelèquia, han donat alguns fruïts positius. Abans de fer-me ateu, vaig compartir la meva fe d’aleshores amb jesuïtes progres i vaig admirar la feina dels missioners que es jugaven la vida a Amèrica Llatina plantant cara als dictadors i els seus exèrcits assassins. Càritas fa una gran tasca amb els més desvalguts i he tingut i tinc amics que són excel·lents persones i que creuen que hi ha vida després de la mort i que ens trobarem tots al paradís, inclosos els que ja fa temps que ens van deixar.
Què passarà el dia que un Papa digui que tot és un embolat i que més val tocar de peus a terra i que mirem d’arreglar les injustícies que hi ha en comptes d’inventar-nos paradisos i inferns absurds?
Espero que abans desapareguin farsants com els que s’atrinxeren darrera Abogados Cristianos, la COPE, 13 TV, Hazte Oír, Pro Vida, l’Asociación Católica de Propagandistas i els partits que diuen que defensen les arrels cristianes del nostre país o d’Europa. No oblidem que aquí vam patir una guerra civil i una dictadura emparada per l’Església catòlica.
Mentre aquell dia arriba, millor que tinguem Papes com Francesc o el que tenim ara. Aviat farà dos-cents anys que Marx va parlar de la religió com a opi del poble. O sigui, que en el nostre combat en defensa de la raó hem de saber barrejar ciència i paciència. Molta paciència.
