Va haver-hi un temps que per a guanyar la guerra en la mar era necessari disposar de cuirassats, cada vegada més grans i més poderosos, amb artilleria de calibre més potent i cuirassa més gruixuda. Fins i tot l’Almirallat britànic era de l’opinió que per a dominar la mar, havia de tenir més cuirassats que el segon i tercer país sumats. Però els estrategs navals es van adonar que eren més eficaços els portaavions que els cuirassats i el resultat de tot això és que avui dia les grans forces navals estan basades en portaavions; fa molts anys que ja no es construeix cap cuirassat nou i gairebé tots han estat desballestats com a andròmines inútils.
A què ve aquesta història tan guerrera per part d’un home de pau? Ara us ho explico.
Hem estat (i encara estem) en guerra contra un virus, una veritable guerra que ha produït molts morts (als EUA, la pandèmia ha provocat tres vegades més de morts que la Segona Guerra Mundial, gairebé 600.000 per COVID al davant als 174.000 de la guerra). Davant aquestes xifres aterridores, els qui penseu que han estat més eficaces per a acabar amb el virus, els polítics o els científics? Han ajudat més a vèncer la pandèmia personatges com Trump o Bolsonaro (per no citar casos més pròxims) o els científics que han aconseguit vacunes eficaces en un temps rècord? Han contribuït més a posar fi a la pandèmia els “experts” que contínuament anuncien desgràcies (penso en la colla del dissabte a la nit a la Secta de Roures) o els científics callats que han descobert la manera d’immunitzar-nos davant el virus (mitjançant un artefacte que en realitat no és una vacuna, en termes estrictes).
Personalment, tinc la resposta molt clara: si ens sortim d’aquesta serà molt més per la ciència que per la política. Llavors, si ens fa falta més ciència, per què malgastem en política? Si en la guerra marítima els portaavions són molt més eficaços, perquè ens continuem entestant a construir inútils cuirassats que no serviran per res (o per molt poc) quan les coses es compliquin?
Donaré unes xifres que m’han costat una mica de trobar. Espanya inverteix en ciència (en tota mena de ciència, no sols la biomedicina) menys de 10.000 milions d’euros l’any; tot el sistema polític, té un cost aproximat d’uns 25.000 milions d’euros anuals. Si els recursos econòmics fossin il·limitats, es podria incrementar significativament la inversió en ciència sense tocar tot l’entramat polític. Però si no és el cas, demano (exigeixo) com a contribuent, que deixin de construir obsolets cuirassats i se centrin al fet que cada vegada més els nostres portaavions siguin millors. Perquè si hi ha una pròxima guerra vírica (que segur hi haurà) estic convençut que la meva supervivència dependrà, una vegada més, de si es disposa d’una bona ciència i d’un bon sistema sanitari públic.
Deixar de construir cuirassats per a mi significa reduir la despesa en política i augmentar-lo en recerca. No és demagògia. Ja sé que els polítics són absolutament imprescindibles en un sistema democràtic, però us posaré alguns exemples: Fa falta que a Espanya hi hagi més de 8.000 municipis, cadascun amb estructura política i administrativa? No caldria replantejar el Senat i potser reduir el nombre de senyories (als EUA tenen bastant amb 100)? I tots els parlaments autonòmics, no farien la mateixa funció amb menys diputats? I les Diputacions, que ni tan sols existeixen en tot Espanya (Madrid no té Diputació)? Són necessaris els Consells Comarcals en la seva estructura actual? Per no parlar del batibull d’assessors, que són sobretot una estructura compensatòria, del mercat de futurs o d’amortitzats.
Ja sé que cal ser molt valent per a emprendre una reforma en profunditat del sistema polític. Però aquest és un país de valents: hem fet lleis de memòria històrica, de mort digna, i fins i tot d’autodeterminació sexual; i ara es concediran uns indults en un context poc favorable, ni per part de la dreta ni pels mateixos beneficiats. No tindrem valor per a reduir la despesa política o com a mínim, mirar d’optimitzar tot el sistema a veure si és possible estalviar alguna cosa? No vull ni suposar que sigui per culpa d’aquella dita que afirma “que amb les coses del menjar, no es juga”. Ha d’existir alguna altra raó de més pes, per a postergar sempre aquesta tasca, la de reformar una estructura política cada vegada més complexa, pesada i costosa.
Insisteixo: per a la pròxima guerra, vull més portaavions; vull més ciència!
