Els meus coneixements de rap no van massa més enllà de la Mala Rodríguez, de qui em declaro fan. Així, m’abstindré de valorar les habilitats artístiques de Pablo Hasél -nom artístic de Pablo Rivadulla i Duró-, que desconec. El raper i poeta lleidatà ha ingressat a presó, acusat d’enaltiment del terrorisme i reincidència -l’historial de Hasél acumula sentències adverses, les quals l’han portat finalment a la garjola-. D’acord, no m’agraden les seves lletres, en molts casos de pèssim gust i escassa gràcia, i en uns pocs fins i tot vomitives. Això no obstant, res del que ha escrit, ni tan sols aquell desafortunat “Àngel, malparit, et mereixes un tret” -referint-se a l’exalcalde de Lleida-, mereix la presó. La teoria diu que la presó hauria de ser l’últim recurs, i la pràctica constata, dissortadament, just el contrari.
Dit això, Hasél no és un heroi. El jove que, insisteixo, no mereix la presó, no mereix tampoc l’enaltiment. De la mateixa manera que no ha fet res que justifiqui que se’l privi de la llibertat, tampoc atresora mèrits suficients per convertir-se en un referent. Ni és un diable ni un semidéu. Així, cansa la cançoneta que el ven com el flautista d’Hamelín. No és el guru a qui els joves segueixen hipnotitzats. Hasél ha estat només un pretext per protestar, l’espoleta. Dubto que la majoria dels qui vociferen aquests dies pels carrers de Catalunya hagin escoltat o llegit mai un rap del lleidatà, més enllà de les lletres soltes que afloren aquests dies per justificar l’empresonament.
Els joves i no tan joves surten aquests dies als carrers perquè estan cansats de moltes coses, farts, i volen que les seves queixes siguin escoltades. A aquests, com sempre, s’hi afegeix un grupuscle de radicals que passaven per allà, els de sempre, que es dediquen a cremar containers, saquejar comerços i llançar ampolles de vidre. Aquests, distreuen l’atenció i desenfoquen la protesta. Després, les cròniques només parlen dels violents i s’obliden dels altres, de la immensa majoria. El soroll sempre s’acaba imposant. Els del foc no volen res, només calar containers, els altres volen i mereixen ser escoltats i fóra bo que els primers no servissin d’excusa per desoir els segons.
banda, si bé és cert que els Mossos fan la seva feina tan bé com saben o poden, i que intenten fer-la al marge del soroll polític, no és menys cert que no són infal·libles, els ulls escapçats ho certifiquen, i cal que, com qualsevol altre col·lectiu, rendeixin comptes i depurin responsabilitats.
El focus de l’atenció a tot plegat l’hauríem de posar en els pacífics que protesten, que haberlos haylos. A aquests, als cansats de pandèmies, restriccions, precarietat laboral, corrupció impune, pobresa… se’ls hi hauria de donar alguna resposta més enllà d’unes rimes més o menys ben ajuntades o amb més o menys gust.
