Elogi de les mitges veritats

De la localitat càntabra de Santillana del Mar, tan justament lloada per Jean Paul Sartre –el qual, a la seva novel·la La nàusea, afirmava que era el poble més bonic de tot Espanya–, es deia que era la ciutat de les tres mentides, ja que no era ni santa, ni plana, ni tenia mar, tot i que aquest es trobava ben a prop.

Passa quelcom semblant amb les grandiliqüents denominacions d’alguns partits polítics: del PSOE, per exemple, s’ha dit més d’una vegada que és un partit que ja no és socialista, que fa temps que va deixar de ser obrerista i que gairebé no és espanyol. També hi ha qui afirma que ERC és un partit ple de mentides (o de mitges veritats): els seus adversaris diuen que no és clarament d’esquerres, ni realment republicà, ni lleialment català. Sens dubte, aquests adversaris que fan aquest tipus de sentències són, com tots els jutges i contrincants polítics, uns importants hiperbòlics.

Pel que fa a les denominacions dels partits de dretes (com Partit Popular o Ciutadans), més aviat ens fan somriure amb les seves pretensions totalitzadores. En qualsevol cas, cal tenir en compte que, canviant el nom d’un partit, no canviarem la praxi ni la filosofia d’aquest partit; com a molt hi haurà un grup d’afiliats que protestaran pel canvi i, al cap de molt poc temps, tot, excepte el nom, tornarà a ser com abans. Únicament si alguns dels caps pensants d’un partit –posem per cas Pedro Sánchez i Carmen Calvo, del PSOE– tinguessin un coratjós sentit de l’humor, podrien acordar canviar les sigles del seu partit per les de PATREMIVE (Partit de les Tres Mitges Veritats), i també els caps més privilegiats (ara no se m’acut cap exemple) del PP, podrien modificar el nom de la seva entitat i passar a denominar-la Partit Impopular (PIM) o PAMIME (Partit de les Mitges Mentides), però entre l’anomenada classe política del país, especialment entre la més reaccionària, el bon humor acostuma a brillar per la seva absència. De malhumor sí que n’hi ha, però aquest no serveix per fer uns canvis com els que he proposat.

He comentat amb un amic argentí que, en altres temps, havia estat molt interessat per la política, aquestes contradiccions entre el nom i la praxi dels partits polítics, i ell em deia que sovint ha de fer esforços per no caure en el fatalisme dels tangos de Carlos Gardel; en concret en aquell que porta per títol Sus ojos se cerraron: “Yo sé que ahora vendrán caras extrañas/con su limosna de alivio a mi tormento/Todo es mentira, mentira es el lamento/Hoy está solo mi corazón”. No obstant, ni el meu amic argentí ni jo ens volem deixar portar per les músiques de  cançons més aviat lacrimògenes (ja no ens agraden tant els tangos) i ara més aviat pensem que, per sobreviure en una societat tan hiperpandèmica com la nostra, hem d’aprendre a conviure amb algunes mitges veritats, que són aquelles que, com tothom sap, amaguen unes quantes mentides. Una societat en contínua crisi sanitària que ens ha forçat a una impensada vida solitària, o bé a cohabitar, de forma gairebé ininterrompuda, amb la nostra més o menys petita família (la nostra parella, els nostres fills), en molts casos en uns apartaments que no estaven pensats perquè hi coexistissin grups familiars per períodes gaire prolongats.

La sociòloga francesa Eva Illouz entén que tot això ha afavorit, com qualsevol període de monòtones vacances o de festes compartides (i aquesta pandèmia és com unes llarguíssimes festes de Nadal), les violències conjugals (físiques i sobretot psicològiques), o el que ella anomena una implosió de la intimitat.

Illouz posa com a exemples del que diu dues famoses parelles de la literatura: Anna Karerina i Alexis Vronski (a la novel·la de Tolstoi) i Solal i Ariadna (protagonistes de Bella del senyor, d’Albert Cohen), així com l’obra A porta tancada, de Sartre: en totes aquestes obres les persones que viuen en una intimitat constant entren en un sistema de tortura mútua, en allò que fa dir a un personatge de Sartre que “l’infern són els altres”.

La vida íntima –conclou Illouz– ha de compaginar-se amb una certa sociabilitat en l’esfera pública, allò que Hannah Arendt designava com el “món de les aparences”. O sigui, el de les mitges veritats, que, al capdavall, és el que ens convida a refugiar-nos periòdicament –però no pandèmicament– en la nostra vida íntima, en la nostra habitació pròpia.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.