Biòleg i filòsof. Va ser catedràtic de microbiologia a la Universitat de Barcelona i fa classes a la UPC. És membre del Grup de Natura Sterna. Ha publicat ¿Suicidio político o suicidio ecológico? (Fundamentos) i Los dilemas medioambientales del siglo XXI ante la ecoética (Bubok Publishing). Forma part de Federalistes d’Esquerres.
Parlant de fractures, tan à la mode, com és la que, a Catalunya, es produeix entre el món rural i el món urbà?
Aquesta divisió, fractura o polarització (que queda més fi) té uns aires específics a Catalunya. En principi, la població rural, o d’origen rural, està històricament molt més enfrontada amb la urbana. Això ja ve de les lluites entre els comtes, que eren els senyors dels territoris i de la gent, i els remences, als quals “putejaven” de manera brutal, provocant revoltes. La fractura té un origen profund, històric, i està molt, molt implicada en la identitat catalana. Després, aquesta divisió s’ha anat conformant d’acord amb l’evolució social. Hi va haver, en principi, una emigració descomunal de gent del món rural, sobretot a la ciutat de Barcelona i als seus voltants, i després també a les ciutats industrials, primer a Tarragona i, molt recentment, a Girona.
Resulta significatiu, en aquest sentit, el moviment, diguem-ne semiruralista, de les segones residències?
És un fenomen remarcable el de la gent de Barcelona que se’n va al món rural, bàsicament a segones residències, però no és l’únic. Tinc amics, nascuts i educats a Barcelona, que se n’han anat a viure i a treballar a la Costa Brava, l’Empordà, Lleida, Tarragona… Formen part dels pixapins. Es parla de diversos milions de persones de Barcelona, i també de Tarragona, que tenen una segona residència en pobles petits, que han passat d’una situació de desert social i econòmic a créixer significativament. Però no han estat capaços de reconèixer aquesta gent com del poble. O sigui, la ruptura entre món rural i urbà no és només entre la ciutat i el poble, sinó amb la població de gent de la ciutat que viu en aquests pobles, bàsicament en segones residències.
“Barcelona com a problema” és un sentiment molt generalitzat a l’univers nacionalista, especialment el de caràcter rural. Què vol dir això?
El problema rau a Barcelona perquè és aquí on hi ha l’oposició més forta a l’independentisme. Si esborressis de Catalunya Barcelona i el seu cinturó industrial, el Barcelonès, el vot independentista seria aclaparador. És el món rural el que, bàsicament, té aquest comportament independentista que no és d’esquerres. És un independentisme de dretes. En canvi, a Barcelona i al cinturó industrial s’és més d’esquerres. I la dreta tradicional, els convergents de tota la vida, no són tan nacionalistes com es planteja ara, encara que no s’atreveixin a dir-ho. El món rural s’ha trobat que Barcelona ha impedit que l’1 d’Octubre es consolidi com una realitat política. Aquest és el problema.
La religió i l’Església catòlica, de base sobretot rural, segueixen conformant un frame determinant del sentiment i l’adscripció nacionalista?
Ja saps que els convergents són, de fet, carlins i també falangistes. N’he conegut molts, parlant un català exquisit, que quan va arribar la democràcia, es van passar a Convergència. Però això va més lluny. L’Església, oficialment, a Catalunya, també estava dividida entre independentistes i els que no ho són. Els primers estaven localitzats bàsicament a l’abadia de Montserrat, i els segons en les de Tarragona-Barcelona. Per això Junqueras va a Montserrat. Altres polítics anaven al Miracle, de Cardona, perquè no eren tan independentistes.
Associat amb la covid, està molt de moda lloar les meravelles del món rural. Però a la vista de qüestions com la cria intensiva de bestiar, l’ús incontrolat de pesticides, la contaminació dels aqüífers, etc., no és or tot el que lluu, al camp?
Aquí contesto com a científic. Tot això que al poble la vida, el menjar…, és més sa, és fals. Es consumeix el mateix tonatge per quilòmetre quadrat d’herbicides a Girona que a l’Empordà, Barcelona, Tarragona o Huércal-Overa. I el tracte als animals és exactament igual. La majoria dels productes vegetals que es consumeixen a tot Catalunya venen de Mercabarna. I a Palamós només el 39% del peix que es consumeix procedeix de les aigües de la Costa Brava. Pel que fa a les expectatives de vida, les estadístiques posen de manifest que a Barcelona són significativament més altes que als pobles. La prova s’ha vist ara amb la qüestió de les residències a Olot, Banyoles, Tremp… La idealització del món rural és una pura faula que, en molts casos, es crea en funció d’interessos polítics. I quan això es desveli, l’independentisme ho passarà fatal.
I quina és la correlació, diguem-ne, urbà-rural, entre les elits polítiques?
Ara, els membres del Govern català són de poble. Per exemple, Puigdemont és d’Amer; Torra és de Blanes… Fins a l’època de Mas, tots eren de Barcelona ciutat i, com a màxim, dels voltants. Això és una cosa que il·lustra molt bé aquesta ruptura entre el món urbà i el rural. Els polítics de poble han passat a fer política des del Palau de la Generalitat, i ja ens podem imaginar les conseqüències.
Podem parlar de la pervivència, a Catalunya, sobretot al territori, d’una espècie de neocaciquisme velat, via tràfic d’influències, clientelisme i altres fenòmens similars?
Catalunya sempre ha estat clientelista, entre altres coses perquè el gran progrés econòmic, sobretot de Barcelona, es va establir a partir del famós eix econòmic Barcelona-Madrid, Madrid-Barcelona, que, per descomptat, beneficiava les dues ciutats. Un dels problemes per als independentistes, sobretot els postconvergents, és aquest eix sagrat, que si no funciona tot se’n va en orris.
Veient dels desequilibris existents, federalisme també per a Catalunya, com sembla dir Íñigo Urkullu a Euskadi?
Els independentistes només parlen del que els interessa. El famós greuge Catalunya-Espanya, del dèficit fiscal, es pot plantejar també a nivell intern. El Barcelonès aporta moltíssim més a Catalunya del que aquesta ho fa a la metròpoli. Si s’interrompés el flux econòmic, humà, social… entre el Barcelonès i la resta de Catalunya, automàticament aquesta s’empobriria dràsticament. Urkullu ha començat a parlar de la necessitat de federalitzar Euskadi molt tard i sotto voce. Girona és una ciutat on es mira per damunt de l’espatlla els de Barcelona, com abans es feia entre Catalunya i Madrid. El federalisme dins de Catalunya és un tema que no convé als independentistes, perquè exigeix col·locar sobre la taula quines diferències hi ha, i com ens posem d’acord per coexistir i compensar-les d’una manera o d’una altra.
Barcelona forma part de les grans urbs que dialoguen, competeixen, col·laboren, a escala planetària. No sembla, en conseqüència, que necessiti un estatus propi, molt més enllà de la seva condició de capital de Catalunya…
És un dels temes tabús que, en principi, Pasqual Maragall va intentar tirar endavant amb el tema dels Jocs Olímpics, però que ha estat enterrat pels independentistes. S’ha parlat i debatut, la idea de fer de Barcelona una cosa semblant a Singapur, una ciutat-Estat. Sense arribar potser a això, existeixen molts exemples al món de conglomerats urbans que disposen d’estatuts propis, amb molt poder i competències, que Barcelona hauria d’adoptar. Aquest és, per exemple, el cas de Londres, que disposa d’amplis poders. També els de Nova York o Washington DC. Tot això respon a la idea que avui dia, més que mai, no es pot viure d’esquena als altres.
Tenen alguna cosa a dir-hi els immigrants, els novíssims catalans, en tot això?
Fa poc vaig escriure una cosa que començava dient que “ni Catalunya per als catalans, ni Espanya per als espanyols, ni Amèrica per als americans”. El món és dels migrants. A poc a poc es van configurant espais d’emigrants, que parlen les seves llengües, i viuen a la seva manera. Això és una cosa que no es pot eludir. Jo vaig viure a Brussel·les, on a St. Gilles hi havia la zona dels espanyols i, al seu torn, la dels asturians, els gallecs, els andalusos… Comprava el pa i la carn a un marroquí, el peix a un asturià, i anava a dinar a restaurants grecs… Aquí no s’agafa el toro per les banyes. A Llagostera, sense anar més lluny, no s’ofereix als emigrants la possibilitat de parlar castellà, perquè tot el que els fan i ofereixen és aprendre català i fer coses en català. Podran parlar-lo, però les seves famílies parlen castellà, anglès, àrab… I això pot estar generant una nova fractura.
