El retorn de la inquisició

Fa unes setmanes van saltar a la palestra informativa dos temes que, encara que tenen poques coses en comú, han servit per evidenciar la barreja insana que es pretén fer entre el que és personal i el que és polític, com també l’esperit inquisitorial no tant de la ciutadania com d’una cultura força imperant en els mitjans de comunicació, molt àvida i estimulada quan es tracta de “fer llenya”. Em refereixo a les imatges de l’alcalde de Manlleu ebri i a les filtracions sobre possible assetjament sexual per part d’un exdiputat de la CUP. Tant un cas com l’altre es van magnificar, repetir i reiterar als mitjans fins a acabar criminalitzant dues persones de manera injustificada. Indubtablement en el cas de la primera, però també de la segona, en la mesura que si hagués comès un delicte se l’hauria denunciat al jutjat.

En fer córrer imatges i fer acusacions grandiloqüents i gratuïtes no es té en compte el dany que s’infligeix a persones, en molts casos de manera irremeiable, ni al fet que en una societat lliure allò que és personal s’hauria de mantenir estrictament en aquesta esfera. No es tracta de defensar ni de dir que és bo excedir-se en el consum d’alcohol, però si ho fa incidentalment en el seu temps d’oci, això no converteix algú en més bon o mal polític, i en cap cas en mala persona.

Certament que és desitjable que els polítics tendeixin a ser exemplars en el seu comportament, però no podem pretendre que estiguin alliberats de cometre els errors o caure en les debilitats pròpies de la imperfecció humana. Hem d’aspirar a tenir polítics i dirigents capaços i honestos, modèlics en la seva entrega al servei públic, però no líders carregats d’una impostada perfecció que sempre sol ser moralisme de postureig, irreal.

Resulta significatiu, en aquest cas, que el gran pecat va ser l’existència d’imatges, les quals van permetre magnificar el fet i alhora fer-ne una reposició reiterada per a humiliació i escarni de la persona i per al dubtós gaudi morbós de la societat. Tot i resultar comprensible per la pressió patida, el denigrat va fer malament dimitint de manera precipitada –cosa de la qual després es va desdir de manera maldestra–, ja que resultava acceptar una culpa que políticament, però també personalment, era inexistent. I més es va equivocar el seu partit si és que el va forçar a fer-ho, cosa que desconec.

En el cas de l’exdiputat de la CUP, estem davant d’un episodi de caïnisme i venjança política tan típic d’algunes organitzacions. Una filtració d’informació cap a un determinat mitjà que ja ens indica el grau d’enfrontament que s’està donant en aquell espai polític. Una propagació que deixa indefens i entre les potes dels cavalls un inculpat sense possibilitat de defensa. No es diu el què, sinó que només s’insinua. Ja n’hi ha prou. Així el lector pot imaginar el que vulgui. Cal suposar que no estem parlant de cap acusació de les que tenen la consideració de delicte i cabuda en el Codi Penal, ja que si fos així ja ho hauria substanciat qui ho hagués de fer. El tema és més sibil·lí i de reminiscències totalitàries.

Expedients oberts i conductes impròpies, segons normatives internes d’una organització que creu que ha d’anar més enllà del que regeix a la societat i així depurar els imperfectes. Tot plegat remet a codis de conducta sectaris i a la convicció que es pot intervenir en la vida de les persones de manera discrecional, amb la pretensió a més de portar a terme processos d’admissió de culpa i de reeducació. Quina por!

Desconec si l’acusat va tenir o no actituds poc considerades o no adequades en les relacions personals, que són inherents en el treball en qualsevol organització i en la vida social. Però no m’interessa ni hauria de ser qüestió de debat públic. Hi ha coses que formen part de les relacions interpersonals, amb els errors i les incomprensions que es vulgui, i és justament en aquest àmbit on s’han de dirimir i resoldre. Utilitzar friccions per degradar els individus, per construir-los causes generals, per destrossar-los personalment i acabar amb la seva credibilitat, és precisament el que practicaven de manera molt refinada l’estalinisme rus o el maoisme xinès de la revolució cultural. Rumors i acusacions sense base per tal de destruir dues de les coses més preuades per als humans: el respecte i la credibilitat.

La vida pública només resulta saludable quan allò que és personal i privat es manté en l’esfera íntima. També el dret dels individus a no ser acusats en va.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “El retorn de la inquisició”

Deixa un comentari

Notícies més llegides