«En l’acció pel canvi climàtic, els governs han de marcar el rumb»

Entrevista a Andreu Escrivà

Andreu Escrivà | Foto: Kike Tabener
Andreu Escrivà | Foto: Kike Tabener

Ambientòleg i doctor en Biodiversitat. Divulgador del canvi climàtic, acaba de publicar Y ahora yo qué hago, després d’Encara no és tard, tots dos llibres referits a l’escalfament global de la Terra i als estralls ecològics que comporta.

Encara no és tard, per fer què?

El títol del llibre neix d’una pregunta que se’m formula de forma recurrent en les meves xerrades sobre canvi climàtic, que faig des de fa temps. Al final, per molt que es tracti d’explicar el canvi climàtic de forma accessible, o que es posi el focus en accions col·lectives transformadores, hi ha una necessitat de saber el que podem fer també individualment, cosa que a mi em sembla esperançadora. En un moment en què hi ha tanta informació sobre medi ambient, en què molta gent se sent confosa, aquesta pregunta del llibre em perseguia.

A l’empara de les apel·lacions a l’acció individual en la lluita pel medi ambient, el títol del teu llibre no es pot interpretar com un missatge d’autoajuda?

Estic molt molt lluny dels llibres d’autoajuda. Em provoquen coïssor i faig bromes sobre l’engany que suposa el que de vegades no són res més que manuals edulcorats de màrqueting. És veritat que hi ha gent que pot tenir la impressió inicial que el meu llibre pot acostar-se a l’autoajuda, a partir de “la culpa climàtica”, però el llibre no va tant de la persona individual, perquè, al final acaba proposant solucions col·lectives, i s’acaba explicitant que l’acció individual és valuosa mentre és construcció col·lectiva. Tampoc és un manual d’autoajuda per sentir-se millor, sinó al contrari. Vaig pensar a finalitzar proposant substituir el títol per un “I ara nosaltres que fem?” El llibre es dirigeix a un públic que potser no se sent atret pel canvi climàtic dur, i pretén introduir, a poc a poc i amb empatia, alguns conceptes.

Un centenar de companyies són responsables del 70% de la contaminació atmosfèrica, a escala global. No sembla que la lluita contra el canvi climàtic passa, sobretot, per un canvi dràstic en aquestes companyies?

Aquesta informació és una de les més desmoralitzadores que hi pot haver, ja que la gent pot veure com és d’insignificant la seva acció en relació amb la dimensió del problema i tot el que queda per fer. Però, és clar, aquestes empreses (moltes de les quals han tingut pràctiques molt poc edificants i fins i tot criminals) no emeten CO2 perquè els agradi. Ho fan perquè la societat ho demana. Una altra cosa és per què els ho demanem, com està muntat el sistema… Ho fan, per descomptat, per guanyar diners, però si ens escudem dient que com que hi ha unes empreses que emeten molt, jo no faré res fins que canviïn, no avançarem. Si nosaltres no canviem, no exigim, pledegem…, les coses no es mouran. Cal canviar les coses amb una legislació, que han d’elaborar les persones a qui votem, i implicant-nos nosaltres mateixos en algunes qüestions.

A aquest propòsit, cal preveure que el desenvolupament d’energies alternatives vindrà més aviat de la mà del mercat, i en conseqüència, de les mateixes empreses ara contaminants, que de la voluntat política?

Aquesta pregunta està molt present a l’hora d’aproximar-se a tot això. Hi ha gent que considera que hem de tenir com a aliades les empreses, i que no hi haurà cap gran canvi sense comptar amb elles. En conseqüència, se les ha d’aplaudir quan es van passant a l’energia verda? Sí i no, perquè el problema és que gran part d’aquestes empreses ho faran com a màrqueting, perquè el verd ven, i acabaran guanyant més diners. Està manifestament demostrat que el mercat i la seva “mà invisible” no funcionen, no només en qüestions relacionades amb el canvi climàtic, sinó en moltes altres coses. Per això sembla un error terrible deixar les solucions i el lideratge del canvi en mans de les empreses. El que es necessita és un marc polític regulatori molt potent. Hi ha una cosa que m’agrada molt de Naomi Klein, que ve a dir que als anys seixanta i setanta, quan hi havia un problema mediambiental, s’establia una legislació, i les empreses l’havien de complir. Ara confiem que trobaran formes més eficients de produir, que competint entre elles poden millorar… Sí que, en últim terme, està pendent un canvi en el sistema, que va més enllà del canvi climàtic. I sembla de sentit comú que no hem de substituir un oligopoli energètic fòssil per un altre de renovable. Necessitem una energia propera, democràtica, amb esquemes de governança completament diferents dels actuals, perquè si no seguirem igual, encara que l’energia sigui molt verda.

Quina és la foto actual del canvi climàtic i de la presa de consciència general?

Dèiem el 2015, després de l’Acord de París, que havíem aconseguit l’hegemonia climàtica, que la presa de consciència respecte al canvi climàtic havia passat a ser gairebé un mainstream. Des de llavors han passat moltes coses, incloses les mobilitzacions en anys posteriors, que han contribuït molt a ser conscients del problema. Encara fa poc temps, hi havia molt pocs llibres sobre la qüestió. Però davant de visions diguem-ne excessivament optimistes, com, per exemple, que els joves s’han aixecat, o que la gent està molt conscienciada, cal fer un exercici de realisme. Compte amb els miratges que semblen dir-nos que tots estem mobilitzats. No és el mateix la informació necessària per entendre les bases del canvi climàtic que la informació necessària per actuar davant d’aquest canvi. Creure que un problema és important no significa necessàriament que t’hi hagis d’enfrontar, exigir solucions, demanar responsabilitats. De tota manera, hi ha coses de les quals s’està parlant molt més, com, per exemple, el canvi de dieta o els litigis climàtics.

Aquest canvi de percepció del qual estem parlant no comporta una cura substancial d’humilitat de la mateixa condició humana en relació amb l’entorn?

Ens està costant molt, molt, assumir que som un animal més, una part més de l’entramat de la vida al planeta, de la biosfera. Sí que som un animal que té característiques molt particulars de modificació de l’entorn, però som un animal més. És sorprenent la desconnexió que hi ha amb el que suposa la vida. Hi ha molta gent que veu la natura des d’un punt de vista purament utilitarista, cosa que contribueix a la incapacitat per percebre els llindars, els punts a partir dels quals es modifica un sistema, sense marxa enrere. Hem gestionat la naturalesa i ens hem sortit amb la nostra. Fins que la trastoquem massa, el sistema canvia, i no hi podem fer res. Podem dominar moltes coses, però moltes altres no, i de fet podem espatllar molt més del que podem arreglar a gran escala.

Per on passa l’eix esquerra-dreta en aquestes qüestions, si és que hi passa?

Tinc molt clar que la majoria de les solucions sistèmiques al canvi climàtic s’alineen de forma clara amb les propostes del que podem anomenar esquerra: redistribució, igualtat, justícia social… També sembla clar que gran part del que no ha funcionat està associat a la dreta, com l’individualisme extrem. De totes maneres, que l’esquerra estigui més disposada a afrontar el canvi climàtic no significa negar a la gent de centre o de dretes la possibilitat de preocupar-se i intentar fer coses. M’agradaria molt discutir amb gent de dretes sobre el canvi climàtic. No sobre si existeix o no, que és un debat molt superat, sinó sobre respostes concretes. Tinc molt clar qui vull que lideri aquest canvi, però és veritat que, si tots els partits coincideixen que això és important, l’acció serà molt més fructífera.

En mans de qui està en aquest moment el mànec de la paella climàtica?

Per desgràcia, segueix havent-hi una presència desmesurada d’empreses de l’oligopoli fòssil a escala mundial. Moltes decisions geoestratègiques se segueixen prenent en clau de la disponibilitat d’aquests recursos i de la previsió de seguir utilitzant-los. M’agradaria pensar que, almenys a la Unió Europa i a altres països, s’està generant una consciència que els governs han de ser capaços de marcar el rumb. És veritat que s’estan fent plans de recuperació de xarxes, de descarbonització…, però s’ha apostat molt per la millora dels processos tecnològics, per les empreses. El poder econòmic, al cap i a la fi, segueix tenint aquesta paella pel mànec, però hi ha símptomes d’un ressorgiment de les iniciatives públiques, com l’Acord de París, que, amb totes les seves insuficiències, és moltíssim millor que el de Kyoto.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides