Algunes històries de germans

Segons he pogut conèixer, les relacions entre germans poden arribar a ser tan conflictives com unes relacions de parella on l’anomenada flama de l’afecte ha estat consumida, pràcticament apagada, per una vida rutinària i empobridora. Una bona entesa entre germans (una fraternitat, com volien els revolucionaris francesos: tots germans) constitueix una aspiració ideal que poques vegades pot tenir compliment.

El desig d’agermanar-nos amb els nostres semblants –de cantar tots plegats l’Himne a l’alegria que Europa va fer seu– forma part del nostre millor ADN, si no fos pel fet, fàcilment constatable, que molt sovint aquesta potencial germanor es trenca i es converteix en quelcom ben diferent. Llavors es pot parlar, tal com feia l’Església catòlica en relació amb els protestants, de germans separats i, en el pitjor dels casos, d’enemics. 

Són diverses les causes que poden produir aquest distanciament entre germans, que a vegades arriba a ser definitiu: ja el llibre del Gènesi narra la història, entre divertida i trista, dels bessons Esaú i Jacob, que van veure la seva germandat trencada quan Esaú, que havia nascut primer i, per tant, era el primogènit i tenia dret preferent a l’herència del seu pare Isaac, va vendre, en un moment de feblesa (arribava d’una intensa jornada de cacera i tenia molta gana), la seva primogenitura a Jacob per un suculent plat de llenties. 

La institució de l’hereu a favor del fill mascle més gran és típica de molts pobles, entre ells el català, i encara que ha pogut propiciar la conservació de les cases pairals, és evident que també ha afavorit el distanciament, físic i afectiu, entre els primogènits i els seus germans, que quedaven relegats en l’herència i s’havien de conformar amb una legítima curta (a Catalunya la legítima és la quarta part de l’herència dividida pel nombre total de fills, incloent-hi l’hereu). Aquesta legítima, en el millor dels casos, els permetia establir-se a la ciutat (Barcelona està plena de comerços oberts pels fills segons de les cases pairals). Actualment, la designació d’hereu a favor del primogènit només subsisteix en algunes comarques rurals i té tendència a desaparèixer, però els conflictes entre germans derivats de les herències no han desaparegut.

Fa uns anys un advocat barceloní em comentava, divertit, que quan veia uns germans ben avinguts, els acostumava a preguntar si ja havien heretat: la resposta pràcticament sempre era negativa. No obstant, tots coneixem també germans que han fet les paus abans i després d’heretar. No són únicament les disputes pel repartiment equitatiu de les herències les que provoquen el distanciament entre germans; també hi influeixen, i molt, l’enveja, la cobdícia, la gelosia, o el sentiment (que no sempre respon a la realitat) de sentir-se preterit o menystingut pels pares. Aquests sentiments es poden convertir en veritables obsessions i produir en les relacions familiars uns efectes tan devastadors com la compra d’un plat de llenties a canvi dels drets de primogenitura.

Igualment, l’entrada a la família d’uns tercers (cunyats, sogres, cosins valencians…) pot donar peu a trencaments que, amb el temps, es tornen irreversibles, com una malaltia inguarible. En aquest sentit, recordo haver vist una carta adreçada a la seva mare per un fill descontent amb el que havia rebut en herència paterna; la carta començava així: “Muy señora mía”. Aquest encapçalament em va fer pensar que aquell fill estava trencant tot llaç d’unió amb la seva mare, a qui tractava com a una estranya. Va ser així sempre, no van fer les paus mai?

La literatura està plena d’històries de germans mal avinguts, i algun cop també de germans bons, d’aquells que, en comptes de vendre’t un plat de llenties, te’l regalen sense demanar res a canvi. Dostoievski, a la seva darrera novel·la, Els germans Karamàzov, traça la història de tres germans aparentment irreconciliables –el mà foradada Dimitri, l’intel·lectual Ivan i el religiós Alioixa–, els quals, no obstant, un cop mort el seu pare, es tornen a entendre –a unir-se– gràcies als bons oficis d’Alioixa, home de bona fe, seguidor de Crist.

M’agradaria equivocar-me, però em sembla que a la majoria de les nostres famílies ja fa temps que hi falta un Alioixa. 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari