«A Catalunya, l’enemic principal és la dreta catalana»

Entrevista a Xavier Marín Vázquez
Xavier Marín Vázquez | Foto: Àngel Guerrero

Formador en comunicació i lideratge, fa cursos a la UAB i la UB. Activista de llarga trajectòria, forma part de Rojos, l’ala esquerra del PSC. Té diversos llibres publicats, entre els quals Izquierda y derecha, diferencias políticas fundamentales.

¿Creu que potser és en la qüestió de l’economia on li estreny més la sabata a l’esquerra, en general, i a la socialdemocràcia, en particular?

És l’element principal pel qual molts socialistes es reconverteixen en socialdemòcrates, o ni tan sols es reconverteixen i s’aparten del socialisme. He explicat moltes vegades, dins del PSOE i el PSC, que aquesta organització té alguns fills no desitjats. Un d’ells és Podem, que li va néixer pel costat esquerre, sobretot com a conseqüència de la mala gestió de les polítiques econòmiques del govern Zapatero, a partir de la crisi del 2008. Aquí va començar l’ocupació de la Puerta del Sol a Madrid i de la plaça Catalunya a Barcelona, i va desembocar en Podem, que, en l’àmbit social, defensa el que sempre ha defensat el socialisme. Els socialistes ho van deixar de fer, i per això va sortir Podem i té mercat.

En realitat, amb l’eurocomunisme, ¿gran part de l’esquerra més radical no va entrar a formar part de la casa comuna socialdemòcrata? Es va transformar, diguem, objectivament, en l’ala esquerra socialista?

El reformisme gradualista, com diuen els socialistes, en qüestions econòmiques i socials és, ni més ni menys, el programa mínim del programa màxim, que podria ser el dels comunistes, entre els quals jo vaig estar des del 68 fins al 80, al Partit del Treball (PT). Allà preteníem ser l’avantguarda del proletariat, que salva les masses populars ocupant el Palau d’Hivern i fent una revolució. Afortunadament, vista l’experiència del socialisme real, no ens van deixar.

En aquest sentit, les famílies de l’esquerra estan cridades a trobar-se totes en un mateix espai, a l’estil del laborisme britànic?

Juntament amb altres companys del PSC, vam fundar el moviment Rojos, que ens autodenominem “ala esquerra del socialisme espanyol i català”. Ho vam fer l’any 2016, abans del congrés del PSC, i després de la gran frustració que ens va produir la gestió econòmica del govern de Zapatero i el naixement de Podem. Per nosaltres, això és una línia vermella. Després de 40 anys de militància al Partit Socialista, jo vaig dir que, si s’hagués fet la “gran coalició” amb el PP, que plantejaven Susana Díaz, Felipe González, Alfonso Guerra…, me n’hauria anat de l’organització. Era el meu límit. No estava disposat a repetir el mateix error que jo advertia en l’SPD alemany. Si s’accepta el programa econòmic de la dreta, es deixa d’existir, encara que segueixis sent reformista respecte a drets polítics i socials.

A la llum dels resultats electorals del laborisme britànic en les últimes eleccions generals, pel que sembla amb un programa molt radical, ¿caldria preguntar-se si no és hora de plantejar-se un aggiornamento de fons de l’esquerra?

Aquest programa va estar bé en el moment que va sortir, que va ser immediatament després de la crisi econòmica mundial. Però les propostes que fem a la socialdemocràcia pel que fa a la qüestió econòmica, que no planten cara de debò als poders econòmics, ens fan perdre credibilitat. D’aquí ve el retrocés de l’esquerra des del 1945. La socialdemocràcia va viure de l’amenaça del comunisme i dels països de l’altre costat del Teló d’Acer. Quan va desaparèixer aquesta amenaça, la dreta es va relaxar, entenent que la socialdemocràcia no recorreria a la mobilització, que és el seu gran dèficit. Perquè els socialdemòcrates fan moltes anàlisis, fins i tot marxistes, de la realitat, i diuen a la gent “què malament que esteu”, però no saben fer propostes. Quan es tenen majories durant un temps (com han estat els 21 anys de govern de Felipe González i Zapatero, i ara un any i escaig amb Sánchez), per què no es modifiquen les lleis amb objectius més d’esquerres? Perquè no hem nascut per combatre el capital al carrer, sinó per convence’l que sigui més suau. Més enllà dels enunciats, de “prometre”, la qüestió és la manera com resols les coses. I això es fa quan es té poder per fer els pressupostos.

¿En el vot a Corbyn, no li ha passat també factura el Brexit, com sembla que passa també a Catalunya amb el procés independentista?

Aquí pots ser del partit que vulguis, però el programa social, econòmic… no val res, perquè des de fa anys el que es discuteix és la independència de Catalunya, i m’imagino que al Regne Unit, la sortida de la UE. I la cosa contamina tant que fins i tot les eleccions andaluses es fan en clau d’independència o no de Catalunya. Utilitzant el meu vell llenguatge polític, li dic a la gent que ara el problema aquí no és la dreta o l’esquerra. És la dreta nacionalista. L’esquerra té dos enemics, la dreta independentista catalana i la dreta espanyola. Si no tenim força per afrontar aquestes dues guerres, he de definir qui és l’enemic principal en cada moment. Avui, a Catalunya, l’enemic principal és la dreta nacionalista catalana. Mao es va aliar amb Chiang Kai-shek per fer front a la invasió japonesa a la Xina. Això és el que responc als que em diuen: “Com pot ser que tu, sent tan d’esquerres, estiguis a Societat Civil Catalana?”. Cal unir tot el que sigui susceptible de ser unit en contra de l’enemic principal. En una qüestió com el Brexit, que era el problema principal al Regne Unit, no valen les ambigüitats. Et quedes a Europa o te’n vols anar? Si aquí vacil·les, estàs perdut.

Parlant d’Europa, quin és, segons el seu parer, el paper de l’esquerra respecte al projecte comunitari?

És clar que, contra els grans gegants econòmics mundials, no hi ha més via que la construcció d’una comunitat d’Estats de 500 milions de persones, com és Europa. Aquí ens va perfecte als que des de l’esquerra aspirem a una República Federal Europea, en la qual triem directament els nostres representants, en la qual no decideixin només el Banc Central Europeu o Merkel les polítiques econòmiques, sinó un govern sortit del Parlament Europeu. Així, contra la globalització econòmica que imposa el sistema, globalització política. I sortim de la nostra capelleta, de l’illa del nostre petit Estat-nació. L’esquerra, quan no ho té clar, com els ha passat als laboristes, es queda fora de joc.

Això entra en franca contradicció no només amb els populismes de dretes, sinó també amb una esquerra que, temorosa de la globalització, proposa un replegament a l’Estat-nació…

Crec que és bo i pedagògic reconèixer el que té de positiu la globalització. Cal trencar amb les tradicions històriques quan no funcionen. Sí que cal estar en un sindicat, però quan un sindicat no funciona no s’hi pot continuar. El coqueteig dels nacionalismes a Europa funciona si hi ha diners al darrere.

I tornant a Catalunya, quins escenaris es dibuixen per al futur pròxim?

Porto una lluita política intensa al consell nacional, que és el màxim òrgan de decisió del PSC a Catalunya, respecte a la idea d’un nou tripartit. És una cosa que s’està apuntant des de fa un temps. Aquest és un altre límit. Qui va rendibilitzar el tripartit va ser Esquerra Republicana. I fruit d’allò va ser el que va venir després, quan fins i tot Convergència es va radicalitzar. Si el PSC permet o busca, com sembla que està fent en aquests moments, noves eleccions i muntar un govern amb En Comú Podem, PSC i ERC, molts socialistes ens replantejarem continuar al partit.

Més enllà de la política, ¿no hi ha a Catalunya un gran dèficit de lluita ideològica i cultural, imprescindible per tancar la ferida oberta pel procés?

No es pot canviar el poder polític sense modificar els valors culturals i ideològics, que determinen que la gent voti d’una manera o d’una altra. Hauria d’haver-hi, és clar, autonomia entre la lluita política i la cultural, de manera que, per exemple, el pacte no impedís ser radical en el combat ideològic. Però la lluita ideològica és, sobretot, responsabilitat dels partits, que són els transmissors de valors, programes… Quan els partits no ofereixen alternatives, acabem en Gramsci. Cal recordar als nostres partits, als nostres dirigents, que no serveixen de res els programes si no hi ha mobilització al carrer. Quina era la força de l’esquerra en la predemocràcia, fins al 1980? Que hi havia una gran mobilització. Arribem al poder institucional, i ara digue’ls a les associacions de veïns que no ens toquin els nassos: “I si no us agradem, d’aquí a quatre anys ens feu fora, però no estigueu al carrer molestant”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

Noticias relacionadas

Hoy destacamos

Deixa un comentari