Somrigui, si us plau

Cap a mitjans de la década dels anys  seixanta del segle passat, el govern espanyol encetà la campanya  anomenada Sonría por favor, que va inundar ràdio, televisió i tanques publicitàries , i que tenia el propòsit de donar una imatge diferent de l’espanyol  baixet (tipus Alfredo Landa) i eternament enfadat (tipus José Luis López Vázquez), imatge que per a alguns constituïa  gairebé una característica genètica dels nostres carpertovetònics paisans, i per a altres un tòpic que no era fàcil combatre.

Anys seixanta: una altra campanya endegada amb èxit pel llavors ministre d’Informació i Turisme , Manuel Fraga Iribarne, va ser la de Spain is diferent, que anava dirigida especialment als turistes que començaven a visitar massivament les nostres terres i que tenien una imatge d’Espanya associada als toros, al flamenc i a la Carmen de Merimée; una imatge de postal, tòpica. El missatge era més o menys aquest: Espanya no és pitjor ni millor que qualsevol altre destí turístic; és simplement diferent.  Era diferent i volia somriure al visitant .

En aquells anys tan mitificats, l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán va publicar Crónica sentimental de España, un llibre  emotiu i divertit on, entre cites de frases dignes de Celtibèria Show i reproducció de lletres de boleros de l’època, l’autor anava repetint, com una lletania, que havíem sobreviscut i no tothom podia dir el mateix. No és sobrer recordar que durant aquells temps es va posar de moda una cançó d’Alberto Cortez, titulada Eres diferente, que interpretaven, entre d’altres,  Los Cinco Latinos i Lolita Garrido i que molts turistes de l’època devien ballar, complaguts d’haver descobert un país exòtic i potser també un bon exemplar de latin lover, en les sales dels hotels on s’hostatjaven : “Eres diferente, diferente al resto de la gente /que yo siempre conocí (…) Eres diferente, diferente/; por eso al conocerte me enamoré de ti”. En definitiva, com deia, en una frase que ha fet fortuna el protagonista de l’obra d’Eduardo Marquina, En Flandes se ha puesto el sol: “España y yo somos así, señora”.

Seguint aquestes dues campanyes somrients i diferenciadores, entorn a aquells anys s’arribaren a fabricar (cosa insòlita en un país tan ple de gent tan seriosa, eixuta i uniformada) fins i tot ministres elegantíssims,  opusdeístics i amb el somriure sempre als llavis, com ara López Bravo, tot i que el seu era un somriure més franquista que franc.  Un tipus de ministre que alguns diuen que creà escola, certament poc duradora, entre la clase política del país.  

Darrerament, però, desapareguts López Bravo, els Cinco Latinos, Lolita Garrido i inclús Alberto Cortez,traspassat fa pocs mesos, aquell somriure diferent que tant havíem ponderat i que tants dividends  havia proporcionat  als hotelers, als ajuntaments de la costa i a  alguns  afortunats noctàmbuls, ja no forma part  del nostre ADN ni de la nostra targeta de presentació; ara el que es porta –es torna a portar-  és un tipus d’espanyol adust, de molt escàs somriure i amb cara de desànim més o menys permanent.  Ja no és tan baixet com els seus homònims dels anys seixanta, però a vegades ho sembla.

També s’ha de dir que els turistes ja no són el que eren; ja han descobert que la presumpta diferència espanyola consisteix a haver-se incorporat a destemps a Europa, com aquells estudiants de màster que  no acaben de lliurar el treball de final de curs, però que al final obtenen el títol corresponent.

No hem deixat de riure, però el nostre és un riure barat; ara riem de rucades, d’acudits prefabricats per altres; riem per riure (sovint riem sense riure internament), al dictat d’uns nerviosos  presentadors de programes de televisió que fan cara d’apressats, i que están absolutament  i  totalment  pendents de l’hora, com si l’èxit dels seus programes depengués, com en un exercici d’oposicions a registrador, d’ajustar el contingut  del programa a un horari predeterminat. Sovint riem per no plorar, per no haver de xiular (per cert, ningú xiula ja a la televisió). Plorin, per favor.

Recentment un bon amic, Miquel Àngel., m’ha explicat, somrient àmplament, que en un recent viatge a Orient  ha trobat un país ple de gent acollidora, i amb un gran sentit de l’hospitalitat . Em va animar a anar-hi.  És un país, em deia, que no rep més de tres-cents mil turistes a l’any, i on la gent riu com nosaltres rèiem abans. Aquest és un dels seus secrets. Voy a ir a Oriente –va deixar escrit el poeta Blas de Otero- para orientarme un poco”. Tanmateix tampoc no sé si aquesta és la solució.

(Visited 48 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari