Fa unes poques setmanes, el meu bon amic Bruno, amb qui parlo menys sovint del que segurament tots dos voldríem, em va explicar una història familiar que ell va definir com a estranya i emocionant alhora, i que a mi em va semblar digna de figurar entre els millors contes d’aquest any 2019.
Bruno és un home ja gran i com a tal ha sofert, entre altres pèrdues, la mort dels seus pares. Tots sabem, quan volem saber-ho, que la mort forma part de la vida; la culmina i, a vegades, l’explica, l’ordena (“…Llegue rogada, pues mi bien previene;/ hálleme agradecido, no asustado;/ mi vida acabe y mi vivir ordene”, són els versos finals d’un famós sonet de Quevedo que en moments d’angoixa pot servir-nos de consol). No obstant la mort d’una persona estimada pot arribar a ser sentida com una amputació, com si ens tallessin una part de nosaltres mateixos. “Usted no sabe cuánto pesa un muerto” va dir un madur Gabriel Garcia Márquez a un jove periodista que li preguntava per la seva mare difunta.
Bé: succeí que Bruno, remenant mobles i objectes antics (el que alguns definirien injustament com a rampoines), es va retrobar, en una de les habitacions de la casa paterna (l’habitació que havia servit de dormitori als seus pares i que, justament per això, Bruno encara no havia gosat buidar del tot), un aparell de ràdio que havia estat utilitzat per la seva mare. És sabut que quan ens retrobem amb un objecte que havia pertangut a algun membre estimat de la nostra família, podem arribar a experimentar una rara emoció, com quan ens trobem un tresor amagat (per exemple, amb un floc de cabell, com cantava Adamo).
El cas és que la trobada amb aquell aparell antic de ràdio a través del qual la seva mare havia sentit notícies, Elenes Francis i novel·les radiades, aquell aparell que havia constituït una part important de la comunicació materna amb el món, va provocar en Bruno una molt intensa emoció: “Llavors em va passar una cosa molt estranya: em vaig abraçar molt fort a aquell aparell, talment com si tingués vida, i vaig començar a plorar”. El meu bon amic Bruno va plorar un bon temps sobre aquell aparell, com si en aquella ràdio pogués estar amagat un tros de l’ànima de la seva mare, o com si ella hagués tornat a aquest món de llàgrimes, per uns moments, coincidint amb els plors i sanglots del seu fill. Algú pot assegurar, amb total certesa, que l’esperit dels nostres pares no se’ns fa present, en determinades circumstàncies especials, com per exemple quan ens retrobem un objecte que havia format part de la seva vida i que tal vegada els pares havien incorporat als nostres somnis?
Quan l’amic Bruno va acabar d’explicar-me aquesta història familiar tan colpidora, que ell qualificava de molt estranya, vaig intentar dir-li que en realitat no hi havia res d’estrany a buscar consol en algun objecte que havia acompanyat la vida dels nostres pares, que a mi m’havia passat el mateix amb algun document pretesament literari del pare (en general inacabat, com tantes simfonies) o amb algun dels breus diaris que la meva mare acostumava a escriure en una diminutes llibretes de diferents colors i on, sovint, expressava els seus afectes i desafectes. “Els homes, vaig dir, fent servir un tòpic tan antic com un aparell de ràdio, hem estat educats per no plorar, per reprimir els nostres sentiments, però en determinats moments no podem evitar que es desbordin, i no per això som menys homes”. Ara penso, no obstant, que l’emoció tan intensa que va experimentar Bruno en l’habitació de la mare no té tant a veure amb la seva condició d’home ensenyat a reprimir sentiments com amb la de fill a la recerca d’un consol perdut, i potser també a l’evidència que ja tenia una edat semblant a la de la seva mare; que ja les seves infàncies –les seves vides verdaderes- es confonien.
En un dels seus millors poemes –“Himno a la juventud”-, Jaime Gil de Biedma, evoca l’aparició sobtada de la joventut davant d’unes persones grans: “(…) Estábamos tranquilos los mayores/y tú vienes a herirnos, reviviendo/los más temibles sueños imposibles/tú vienes para hurgarnos las imaginaciones. De las ondas surgida/ toda brillos, fulgor, sensación pura (…) belleza delicada/precisa e indecisa/ donde posar la frente derramando lágrimas.”
Potser és això el que sovint busquem tots nosaltres , dones i homes: un lloc on poder plorar per tots els morts que pesen sobre les nostres ànimes, por totes les persones absents. De vegades el trobem.
