El parany del dret a decidir

A la Declaració d'Independència signada al Parlament de Catalunya el 17 d’octubre de 2017, en els paràgrafs tercer i segon es diu: “La nació catalana, la seva llengua i la seva cultura tenen mil anys d’història”; “la justícia i els drets humans individuals i col·lectius intrínsecs, fonaments irrenunciables que donen sentit a la legitimitat històrica i a la tradició jurídica i institucional de Catalunya, són la base de la constitució de la República catalana”.

És a dir, la nació com a subjecte sobirà es fonamenta en els vincles ancestrals de la història, i en l'etnicitat premoderna basada en la cultura i la llengua.

Aquesta idea de nació, que beu de les fonts del perennalisme etnicista, forma part de l'ideari independentista i de l'actual president de la Generalitat: “El projecte d’independència de Catalunya, ha suposat un pas colossal en la recuperació de la nostra identitat, la nostra veritat i la nostra cultura i, a més, del nostre orgull. Tot això ha estat possible amb l’enfonsament de la cultura provinciana barcelocèntrica. (Els últims 100 metres. Pág.76)

Els que així pensen, consideren ineludible la dissolució de l'individu en la seva comunitat de pertinença, amb la qual comparteixen identitat i forts llaços emocionals. L'important és el que se sent, la realitat i la raó ocupen un lloc menor. La identitat així entesa, és un concepte de tancament i de delimitació entre un “nosaltres” i un “ells”. En aquest cas el nosaltres són els catalans i l'ells els espanyols. Dins de Catalunya, ells som els botiflers.

Per al nacionalisme és la història i aquesta suposada comunitat existencial, la que li atorga el seu dret a autodeterminar-se. No obstant això, aquest dret, tal com és entès per les Nacions Unides, fa referència als pobles sotmesos a la dominació colonial o ocupació estrangera, casuístiques, totes dues, alienes a la realitat de Catalunya.

Els termes dret d'autodeterminació i dret a decidir no són el mateix, l'independentisme utilitza el segon com a instrument per a "eixamplar la seva base" i donar prestigi democràtic a la seva reivindicació. En aquesta tasca, troba com aliat inestimable, a una esquerra que ha somiat el procés com un moviment de radicalitat democràtica propiciador del procés constituent d'una idealitzada República Catalana. I dic "somiat", perquè no hi ha cap base per afirmar, que el dret a decidir la independència mitjançant un referèndum, pugui servir per resoldre democràticament els conflictes identitaris d'una societat dividida, ni tampoc per garantir les seves reivindicacions de caràcter social.

Per al nacionalisme, portar fins a les últimes conseqüències aquest suposat dret a decidir, és força problemàtic. Com planteja Jaume López, un dels seus màxims referents, qualsevol comunitat política que disposi d'una cohesió i una voluntat col·lectiva prou sòlides, pot reclamar aquest dret. Quan un periodista, en roda de premsa, va preguntar a Quim Torra quina seria la seva posició si una part dels ciutadans d'un territori delimitat de Catalunya, exercint el seu dret democràtic a decidir, decidís mantenir-se dins d'Espanya, el molt honorable va recuperar ràpidament el dret d'autodeterminació en els termes propis de la nació històrica. La radicalitat democràtica es va esmicolar i el subjecte sobirà va deixar de ser el ciutadà i va tornar a ser la nació històrica.

Hi ha una altra esquerra, la que considera que s'ha d'abordar el conflicte amb un enfocament propi i diferenciat del nacionalisme. Un enfocament que reconegui i defensi el dret a la diferència cultural i lingüística, sense que la preservació d'aquestes especificitats identitàries, es converteixin en un valor absolut. Aquesta esquerra que, des de l'humanisme il·lustrat o socialista ha vingut a dir-se cosmopolita o internacionalista, té les seves arrels en valors universals que alimenten el compromís moral amb els altres éssers humans, considerats com a iguals més enllà de les lleialtats de grup o de les barreres nacionals.

Les seves propostes són inclusives i aborden el conflicte mitjançant el diàleg i la negociació, respectant la legalitat, fins i tot per canviar-la, amb la convicció que les majories, siguin estatals o autonòmiques, no tenen dret a ignorar les pretensions de les minories ni a laminar els seus drets.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides