La diagonal ibèrica, el nou eix de progrés

La península ibèrica, segons els estudis geològics, té uns 2.500 milions d’anys d’existència. Les restes dels primers homínids que s’hi han trobat són de fa 1,2 milions d’anys. És, per tant, una terra molt antiga on s’hi han succeït les civilitzacions.

El fet més determinant dels últims 2.000 anys ha estat la invasió i colonització romana,  que va començar el 218 aC a Empúries. Dels seus múltiples llegats, n’hi ha un de ben evident: el català, el castellà, el gallec i el portuguès -les llengües que parlem majoritàriament a la península ibèrica (amb l’excepció de l’euskera)- procedeixen del tronc comú del llatí, fet que oblidem massa sovint a l’hora d’establir suposades fronteres lingüístiques i, per derivació, polítiques.

L’organització administrativa i política d’aquest territori, perfectament delimitat per l’oceà Atlàntic, la mar Mediterrània, els Pirineus i l’estret de Gibraltar, ha estat modificada al llarg dels segles. Els romans, per exemple, van dividir la península en tres grans províncies, amb capitals a Tarragona (Hispània Citerior), Mèrida (Lusitània) i Còrdova (Bètica).

L’última gran sacsejada geopolítica es va produir al segle XVII, en temps de la dinastia dels Àustria, quan Portugal va recuperar i consolidar la seva independència (1640). Les fronteres internes de la península han quedat inamovibles des d’aleshores, tret de la pèrdua de les comarques de la Catalunya Nord, que van passar sota administració francesa.

Des de l’any 1986, amb l’entrada d’Espanya i Portugal a la Unió Europea -i, de retruc, a l’OTAN-, les coordenades han canviat. Els dos estats ibèrics han fet importants concessions de sobirania a Brussel·les en aspectes cabdals com la moneda, la política econòmica, els aranzels duaners, les relacions exteriors o defensa. De fet, la frontera entre ambdós països podem dir que ha desaparegut a la pràctica, tret de fets anecdòtics com pot ser la diferència horària.

La pertinença comuna a la Unió Europea  dona, si som intel·ligents i pragmàtics, una nova dimensió a la península ibèrica, convertint-la en el gran hub del planeta que connecta quatre continents. Les tres grans metròpolis d’aquest territori -Lisboa (3 milions d’habitants), Madrid (7 milions d’habitants) i Barcelona (3,5 milions d’habitants)- dibuixen la diagonal  que uneix i vertebra el front atlàntic amb el front mediterrani,  estructurant un eix de progrés que pot garantir feina i prosperitat a les generacions actuals i futures.

De la mateixa manera que Ildefons Cerdà va planificar al segle XIX l’Eixample de Barcelona, trencant les muralles medievals que tancaven la ciutat i dissenyant la Diagonal com a carrer major de la nova metròpoli, els catalans d’avui hem d’ajudar a teixir la nova diagonal Lisboa-Madrid-Barcelona, convertint-la en la columna vertebral de la península. Per això, portuguesos, espanyols i catalans hem de trencar també les nostres muralles –fonamentalment, culturals i polítiques- com va fer a Barcelona l’enginyer maçó Ildefons Cerdà.

En l’actual dinàmica històrica, esquarterar encara més la península, com preconitzen erròniament els independentistes, és un mal negoci. Els ibers del segle XXI hem de saber llegir la nostra privilegiada ubicació en el mapa de les comunicacions mundials per treure’n profit! A tall d’exemple: com és possible que encara no hi hagi una línia d’alta velocitat i ample europeu que uneixi Lisboa amb Barcelona? O, cosa que és el mateix: el gran port atlàntic de Sines amb el gran port mediterrani de Barcelona?

El procés independentista ha consumit moltes energies, ha fet molt de mal a la convivència i ens ha deixat escaldats a tots plegats, catalans i espanyols. Això, inevitablement, passa factura i acaba tenint una repercussió negativa en la vitalitat econòmica. No hi ha grans projectes sobre la taula, no hi ha ambició empresarial, la inestabilitat política atura la presa de decisions i el to anímic de la societat és baix.

Ens cal sortir d’aquest estat catatònic. A Catalunya –com van fer els nostres avantpassats al segle XIX- hem de trencar les muralles medievals que ens ofeguen i obrir-nos a nous horitzons. La col·laboració ibèrica -des de la llibertat, la igualtat i la fraternitat- és un projecte que trenca amb l’enverinada i tòxica dialèctica Catalunya/Espanya, que no té solució de continuïtat, i ens impulsa a una fructífera etapa de  positivitat i creativitat.  

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides