Sempre havia cregut que el martiri era cosa de trastocats que, per raons diverses, es deixaven arrencar els mugrons alegrement mentre donaven gràcies pel plaer del seu suplici. Pensava que la humanitat havia evolucionat des d’aquelles èpoques fosques governades pel fanatisme i la ignorància, però no. Veig mig govern català encapçalat pel medievalista Oriol Junqueras encaminant-se al patíbul (o Audiència Nacional) sabent que sortiran emmanillats i camí de la presó, i no m’ho puc creure. Vestits de blanc i negre, i amb cares greus miren de reüll periodistes, curiosos i el petit grup de supporters dirigits pel sinuós Artur Mas. Des del sofà no sé si escridassar-los més per somiatruites o per insensats.
Opto per fer com els del Polònia i no faig llenya de l’arbre caigut, sobretot després de llegir els tractes vexatoris presumptament rebuts pels detinguts camí del presidi denunciats pels seus advocats. Jo, de la policia –sigui d’aquí o d’allà- no he esperat mai un tracte amable i si trobeu un agent de l’autoritat que reciti versos de Miguel Hernández en el moment de la detenció m’ho dieu per entrevistar-lo. Llegeixo que els exconsellers comparteixen cel·la de dos en dos i imagino les converses de l’estranya parella formada pel neoliberal Joaquim Forn i el progre Raül Romeva. Penso també en la Meritxell Borràs, filla d’un fundador de Convergència i incombustible regidora de CiU a l’Hospitalet de Llobregat. La seva trajectòria meteòrica de la glòria a la garjola, com en el cas de Forn, ha durat un sospir.
I seguint amb el martiri, el seu i el nostre ara com a regió espanyola, des de Brussel·les m’arriben noves i no són bones: l’escabellat Carles Puigdemont i els quatre exconsellers que conformen la seva guàrdia pretoriana s’han entregat a la justícia belga després de comprovar sobre el terreny que el món no ens mira. M’entretinc seguint la telenovel·la amb trist final protagonitzada per @KRLS al cor de l’Europa dels Estats i a través de les xarxes m’arriben dos missatges: un per anar a Brussel·les en cotxe a donar suport a una causa perduda des del principi i l’altre per anunciar-me que el Canadà està disposat a donar l’estatut de refugiat polític al gironí arrauxat (disculpeu la redundància).
Mentre dubto entre exiliar-me jo també a Brussel·les o a Toronto, la maquinària electoral autonòmica a la Catalunya republicana avança a tota màquina fins al punt que ja gairebé ningú recorda ni als engarjolats Jordis ni al govern cessat. Els exconvergents estan tan desesperats que han perdut definitivament l’oremus: no només insisteixen a reeditar el Frankenstein de Junts pel Sí, sinó que trien Puigdemont com a cap de cartell. Suposo que és el que passa quan no tens ningú amb dos dits de front –Santi Vila queda descartat- que s’atreveixi a liderar un partit zombi. I si us plau, que algú faci callar al rei Artur, el responsable intel·lectual de tanta destrossa, perquè cada vegada que obre la boca puja el preu del pa.
La convocatòria d’eleccions sota l’imperi del 155 també ha desconcertat el cervell gris republicà malgrat que les enquestes li atorguin una amarga victòria. Ara el partit de la bona gent planteja una olla de grills com a candidatura que inclogui des dels indisciplinats cupaires a l’esbojarrat expodemita Fachín passant pel traumatitzat exunionista Castellà. I si no pot ser, doncs ERC es presenta en solitari amb un cremat Junqueras com a líder mentre Tardà i Rufián segueixen cobrant com a diputats del Congrés d’un país que ja no és el seu. Per cert, memorable la petició de l’exregidor de Cornellà de Llobregat de no encendre els llums de Nadal fins que els presos polítics tornin a casa. Ha superat amb escreix els llunàtics Lluís Llach i Alfred Bosch.
Amb l’univers processista més desunit que mai, despunta la gran esperança blanca de la coalició entre Catalunya en Comú i Podem com a alternativa al bloc dels demòcrates de tota la vida. Veurem si són prou llestos com per aconseguir que el seu candidat no plori tant i pensi més amb el cervell que amb les vísceres. La rauxa només ens ha portat al martiri i a mi se m’estan acabant els ansiolítics.
