Tremenda Marta

Diu el jutge que seria ella el veritable cervell de la trama familiar. Que seria ella la que s’hauria encarregat de gestionar amb una mà tot el patrimoni evadit i amagat en comptes a Andorra mentre amb l’altra donava lliçons d’honradesa cristiana i sacrifici per la pàtria catalana. Tot això, inclosa la suposada deixa que el patriarca tèxtil hauria deixat a la seva filla gran i que ara ha transcendit, s’haurà de provar perquè ja sabem que una és innocent fins que es demostra que no ho és. Mentre aquest esperat moment arriba, l’única certesa és que els viatges en cotxe oficial al país dels Pirineus de l’expresidenta de Catalunya sovintejaven i no precisament per comprar xocolata. Altres catalans amb menys pedigrí també seguien el seu exemple i hi anaven en autocar a guardar els doblers els caps de setmana.

Aquests dies el periodisme oficial de Madrid no dóna a l’abast per explicar les últimes notícies del clan Pujol-Ferrusola. Suposo que espera que amb la segona entrega del fulletó es pugui desconnectar d’una punyetera vegada el comatós procés independentista del respirador i, de pas, dissimular la ferum a podrit que desprenen els populars, ara obsessionats a tallar el cap del fiscal que gosi dubtar de l’honorabilitat dels seus corruptes membres. Entenc l’entusiasme d’alguns i la intensitat amb què s’han aplicat aquesta setmana per localitzar-me per terra, mar i aire perquè parli de la Marta Ferrusola i els digui que és capaç de fer el que es proposi perquè a llançada no la guanya ningú. El president Tarradellas la va calar ràpid i això que encara es pentinava amb monyo.

Si s’ha tirat en parapent, ha triat les parelles dels fills, ha fet anar els xofers i els Mossos que l’escortaven a comprar el pa i recollir la roba de la tintoreria, i ha dit a Jordi Pujol a qui havia de designar com a delfí quan ell es jubilés, com no hauria d’haver decidit sobre la gestió del patrimoni familiar? A la tremenda Marta sempre li ha agradat donar ordres i fer diners, d’aquí la seva gran amistat amb el patriota Lluís Prenafeta. Alguns botiguers del seu barri encara recorden la gasiveria de la primera dama: ja era la dona del president de la Generalitat i encara els demanava descomptes perquè deia que tenia família nombrosa. Suposo que és la marca que et deixa per sempre haver crescut en la postguerra i haver tingut com a referent un pare que la deixava sense postres per estalviar.

Mentre a Madrid els tertulians a sou del règim fan acudits amb l’empresonament a Saragossa de l’hereu de la nissaga –sort que el terrible penal de Torrero on van empresonar el seu pare ja no existeix!- a Catalunya ningú ha mogut ni una cella, com si el cas Pujol igual que el cas Palau, no anés amb ells. Un dia em van dir que reconeixeria que m’estava fent vella quan deixessin d’importar-me les coses que passen. De moment estic tranquil·la perquè l’estupefacció que gasto és gran després de constatar que l’amnèsia col·lectiva del 2014 s’ha fet crònica. Ja ha fet dos anys del meu perfil crític de la Marta publicat per Angle Editorial. La majoria dels mitjans catalans van ignorar-me. Fins i tot alguns, com l’Agència Catalana de Notícies, no van dubtar a censurar l’entrevista tot i que les preguntes –tipus “per què ha escrit de Marta Ferrusola si no la coneix?”- eren més interessants que les respostes.

Camí dels tres anys del descobriment del raconet dels Pujol Ferrusola per si venien maldades, em dol comprovar que aquest país segueix amb el cap amagat sota l’ala sense exigir responsabilitats a l’entorn convergent i fent veure que la corrupció institucionalitzada durant dècades és només cosa de l’oligarquia espanyola.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides