La banalitat del mal

Ha dit l’incombustible Alberto Fernández Díaz que Barcelona hauria de prioritzar a l’hora d’acollir refugiats i que els primers de la llista haurien de ser els cristians perquè són els més perseguits. Jo esperava que després d’aquestes declaracions tan desafortunades les ires celestials caurien sobre ell en forma de llamp justicier, però no hi ha hagut sort i haurem de seguir suportant estoicament la ignorància mental del martell d’heretges popular. Amb gran resignació pròpia d’aquestes dates de penitència interpreto la manca de càstig diví de dues formes possibles: o les divinitats estan tan enfeinades que no volen perdre el temps amb bajanades o en realitat els déus no existeixen. Que cadascú triï l’opció que més li convingui. Jo ja fa temps que ho vaig fer.

Sempre m’ha desagradat posar etiquetes a les persones i encara més establir-ne grups de bons i dolents basant-me en la religió, nacionalitat, orientació sexual, ideologia o classe social com defensa aquest destacat membre del ranci nacionalcatolicisme patri. Prioritzar-ne un determinat grup significa discriminar-ne un altre i això no només és poc cristià, sinó que és un atemptat contra els drets humans. Com a bon fill de franquista, Fernández sap de la banalitat del mal. Tanmateix, no només no ha rectificat un raonament que ja van aplicar els nazis als jueus, gitanos, comunistes, homosexuals, polonesos, republicans i altres col·lectius de suposats indesitjables, sinó que està molt satisfet perquè aquest nou episodi d’incontinència verbal torna a quedar impune.

En els països més o menys civilitzats, declaracions xenòfobes com les manifestades pel dirigent popular són considerades delictes d’odi i perseguides amb tot el pes de la llei. Tanmateix, com que aquí som de tot menys civilitzats, resulta que un polític pot dir bestieses com aquesta i seguir cobrant el sou i ocupant un càrrec públic sense que ningú li exigeixi que dimiteixi. Aquest fet em dol encara més perquè fa pocs mesos milers de persones vam omplir el centre de Barcelona en suport dels refugiats de totes les guerres del món i vam exigir al govern Rajoy que deixés de posar pals a les rodes en les polítiques d’acolliment.

Si no en teníem prou amb els colpidors drames de la guerra que s’eternitza a Síria, aquests dies ens comencen a arribar testimonis esgarrifosos del que està passant a Líbia, immersa en un règim de caos i violència des de la mort del psicòpata Gadafi i la destrucció del país nord-africà pels bombardejos francesos i anglesos. Segons els primers informes de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), un organisme que depèn de l’ONU, els mercats d’esclaus s’han tornat a posar de moda i es nodreixen de desplaçats d’altres països africans que s’han quedat sense recursos per pagar les xarxes de traficants i continuar amb el periple desesperat a la recerca de la inexistent terra promesa.

Suposo que al germà de l’exministre que condecorava verges i ordenava disparar contra éssers humans a la platja del Tarajal aquesta notícia li deu semblar irrellevant. Si ha de tenir el seu privilegiat cervell entretingut en alguna activitat intel·lectual millor fer-ho aplaudint la gesta dels legionaris cantant Soy el novio de la muerte a nens malalts de càncer, celebrant que la rojigualda oneja a mig pal per la mort de Jesucrist o exigint mà dura contra els manters senegalesos. Una societat que permet que personatges com aquest es perpetuïn en càrrecs públics és indigna d’erigir-se en abanderada dels drets humans.

(Visited 31 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari