Quina setmana més carregada de mals auguris. I no ho dic per l’entronització d’un alienígena taronja com a president dels Estats Units, per la mort de fred de refugiats que no importen ningú o pel vergonyós congrés que l’extrema dreta europea hereva del feixisme ha celebrat sense que ningú hagi mogut ni una cella. A la pàtria catalana aquests últims dies també s’han produït fets inexplicables que només una bruixa com la Pepita del carrer Mallorca pot explicar als desconcertats mortals previ pagament pels seus infalibles serveis.
Tot ha començat amb la filtració d’una carta amb segell de la Generalitat de Catalunya firmada pel seu president. La missiva, escrita en castellà i amb unes quantes faltes d’ortografia, ha sulfurat els membres de la RAE però als catalans ens ha fet riure perquè són les típiques catalanades que fem quan intentem parlar en un castellà intel·ligible. Em consta que la Generalitat té un bon servei de traductors en diverses llengües, així que no acabo d’entendre com és possible que a Madrid s’hagi rebut una carta en catañol. Podria haver estat escrita a posta per posar a prova el nivell cultural de Rajoy encara que tampoc descarto que sigui una falsificació fruit de la conspiració mesetària contra Catalunya.
Encara recuperant-me del trasbals que m’ha provocat la despietada crítica a la carta benintencionada, m’assabento que en el poble de Carles Puigdemont ha aparegut una estranya espècie de porc senglar albí, probablement alienígena com el ianqui però no necessàriament del mateix planeta, ja que la bèstia de quatre potes era blanca i la de dues és taronja. A diferència del senglar, que va morir a trets per un caçador sense escrúpols de cognom Salellas, en el cas de Donald Trump encara no se sap si és mortal i em consta que ara la CIA investiga si la música del Nobel Bob Dylan podria fer que li esclatés el cap. D’altra banda, tampoc seria la primera vegada que això passa.
La tercera senyal del desastre que s’acosta ha estat la surrealista manifestació de policies dels diversos cossos de repressió pel centre de Barcelona demanant que els protegeixin dels temibles cupaires. No me l’he volgut perdre perquè els policies que he vist fins ara a les manifestacions sempre porten casc i porra, i haig d’admetre que l’espectacle –amb taüt inclòs- m’ha divertit. Conec uns quants cupaires i, tret que siguin també extraterrestres que es vesteixen d’humans per despistar i així poder sortir de nit a penjar pancartes, no em semblen tan perillosos com els indefensos agents de la llei. A mi em continua fent més por una pistola elèctrica que uns insults.
També en la galàxia política s’han produït fenòmens estranys. Miquel Iceta sembla que ja està plenament recuperat de l’abducció provocada per Pedro Sánchez i ara ha trobat una nova guru per guiar-lo en aquesta interminable travessa pel desert marcià. Alfred Bosch també ha vist la llum i ho celebro perquè el cartell de Sudenta depósitos dentales que penja a la nova seu de Consell de Cent em té bastant desconcertada. Els republicans barcelonins s’han fet pregar, però al final han donat suport al PEUAT de la fada Colau. No crec que la decisió de Bosch hagi estat fruit dels encanteris de l’alcaldessa –probablement també extraterreste-, sinó més aviat de l’ensurt provocat per l’intent d’ocupació del seu tronat pis del Raval mentre ell hi dormia.
Esteu segurs que no ha començat ja la invasió dels lladres de cossos?
