Ni cap ni genet

No sé per què tants escarafalls per haver posat a l’esplanada del Born una estàtua de Franco sense cap. Tots aquests que han posat a parir el govern d’Ada Colau li haurien d’estar agraïts perquè la seva gosadia ha atiat la rauxa que els barcelonins amaguem sota tones de seny. El xou muntat ens ha ajudat aquests dies a exorcitzar dimonis i preparar-nos psicològicament per a quatre anys més de govern Rajoy gràcies al suport del PsoE. El que més lamento és que la teràpia de grup s’hagi quedat a mitges per culpa dels tres eixelebrats que l’han tirat a terra. Amb el que ens ha costat la broma, el consistori hauria d’haver posat vigilància per garantir el dret de tots els barcelonins a desbravar-nos adequadament.

Més enllà de l’absurda polèmica –que ha acabat també amb el meu amic Ramon per terra-, em quedo amb la imatge d’arrogància que ha donat el govern municipal tirant pel dret amb la performance i obviant que els nervis del personal estan a flor de pell. Tampoc em serveixen de gaire les explicacions d’intel·lectuals justificant a través d’articles d’opinió interminables l’exhibició de l’estàtua del dictador a la zona zero del patriotisme fabricat en el laboratori convergent. Si no han entès que el genet sense cap no era només un símbol del franquisme, sinó també un símbol d’aquesta Espanya que tant ens dol és que no han entès res.

Colau i el seu equip no han arribat ni a l’equador del seu mandat i ja comencen a mostrar símptomes preocupants del mateix despotisme il·lustrat que ha caracteritzat tots els governs municipals que els han precedit. Jo creia que els seus orígens els haurien fet immunes als vicis de la casta, però hi han caigut de quatre grapes a la primera de canvi. La col·locació a dit de desenes d’amics i coneguts en càrrecs de confiança i la nombrosa delegació que ha aprofitat el periple llatinoamericà de l’alcaldessa per fer turisme a càrrec de l’erari públic són només dos exemples. Trobar entre els tècnics una persona amb una llarga trajectòria en assessoria a governs socialistes i convergents diu molt de les noves formes de fer política del consistori.

Celebro que l’alcaldessa estigui embarassada i em trec el barret per la seva traça a l’hora d’organitzar-se el poc temps lliure disponible, però això no la dispensa de la crítica política. Ha estat una de les pitjors setmanes que es recorden a Sant Jaume perquè l’oposició ha tombat el Pla d’Actuació Municipal (PAM) i, a més, hauran de tornar a posar el nom de Samaranch –gran demòcrata com tothom sap- a la lletja bossa sota l’escala. Em preocupa especialment el tema del PAM perquè si després de tant esforç ciutadà un govern és incapaç d’aconseguir els suports polítics necessaris perquè s’aprovi inicialment és segurament per falta de mà esquerra a l’hora de negociar. Estaria bé que algú els recordés de tant en tant que governen en minoria i que ho fan amb un partit que acaba de condemnar-nos a quatre anys més de règim popular.

Molt a desgrat, al final hauré de donar la raó al meu veí anarquista quan diu que és millor que governi la dreta perquè almenys no enganya. Mentre segueixo buscant una alternativa per exorcitzar els meus dimonis, ja que no tinc ni cap ni genet, penso que potser li aniria bé a l’alcaldessa fitxar el periodista Albert Montagut com a càrrec de confiança perquè l’assessori millor de cara al futur. Pel que tinc entès, al Barça ha fet molt bona feina fins que han aconseguit acomiadar-lo.

(Visited 60 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari