Catalunya té un camí per enfortir la seva personalitat col·lectiva i tenir una veu pròpia al món. És el camí de la intel·ligència, la tolerància i la perseverança. Però les urgències judicials del clan Pujol s’han aprofitat de les brases independentistes que perviuen des de les velles guerres carlines del segle XIX per provocar l’actual incendi secessionista que promou la destrucció del ric teixit social de la Catalunya del segle XXI. Per dir-ho senzillament: L’Hospitalet de Llobregat té quatre vegades la població de Vic. A partir d’aquesta constatació demogràfica, política i cultural, parlem.
A mi m’alarma que, com denuncia la Plataforma per la Llengua, el 90% dels productes que es venen a Catalunya no tinguin la informació en català en les seves etiquetes. O que les relacions amb l’Aragó siguin pèssimes per culpa d’unes ditxoses obres d’art religioses: un conflicte absurd que, de ben segur, amb bona voluntat i empatia per ambdues parts ja s’hauria resolt satisfactòriament fa anys. O que hi hagi famílies castellanoparlants que consideren vulnerats els seus drets lingüístics a les escoles públiques catalanes. Tots estaríem d’acord que el català-valencià, una llengua parlada per deu milions de persones, ha de tenir presència i reconeixement a les institucions de Brussel·les.
Trobo lògic i crec que és factible que les etiquetes dels productes incorporin les quatre llengües que, amb un nombre significatiu d’usuaris, es parlen a la Península Ibèrica: l’espanyol, el català/valencià, el gallec/portuguès i l’èuscar. Aquesta reforma ajudaria a estovar unes relacions entre territoris innecessàriament tensades per miserables motius polítics. És només un exemple aplicable a infinitat d’aspectes quotidians, assumits per una immensa majoria de la població, que, sens dubte, perfeccionarien l’Estat de les Autonomies i ens menarien, a poc a poc, cap a l’anhelada Confederació Ibèrica.
La civilització d’Internet, en la qual estem immersos, està canviant vertiginosament les nostres coordenades personals i socials. De sobte, el món no té fronteres –pels qui tenim passaport i visat- i, amb l’excepció de la terrible guerra d’extermini que té per escenari Síria/Iraq/Iemen, vivim en un planeta en pau, després de segles i segles d’horribles conflictes bèl·lics. Tots podem estar perfectament informats i interconnectats. L’extraordinària expansió del trànsit aeri i l’auge de les línies low cost fan que la globalització també sigui presencial, no només digital.
En aquest nou context, cal repensar els fonaments, els objectius i les estratègies del catalanisme. La independència és una reacció d’impotència que hem heretat automàticament d’èpoques pretèrites, però que ja no serveix per afrontar i solucionar els problemes actuals de la nostra societat, barrejada i oberta. Catalunya és Europa i Europa mai no acceptarà la secessió d’una regió: n’hi ha 300!
Internet fa que les veus i les opinions es multipliquin ‘ad infinitum’, substituint la manera d’estructurar i de fer funcionar les organitzacions. Ja no s’hi valen les jerarquies ni les consignes, pròpies de l’era televisiva dirigista. Ara s’està diluint el principi d’autoritat paterna/paternalista i anem cap a una societat basada, per avançar, en els consensos amplis, on les dones i els savis/es hi tenen i hi tindran cada cop més a dir. En aquest sentit, la secessió de Catalunya no suscita consens. Provoca rebuig i adhesió a parts iguals i, per tant, és una idea i un projecte no-útil i abocat al fracàs. Ho ha reconegut implícitament el conseller Raül Romeva durant la seva visita als Estats Units.
Catalunya ha de retrobar el seu camí perdut per la via dels consensos més amplis possibles. La confrontació testosterònica i la ‘guerra’ ja no estan de moda en el segle XXI. Som l’1,5% de la població de la Unió Europea i és obvi que necessitem aliats per “ser” i per “continuar sent”. Aquests aliats només els trobarem, de manera sòlida, en els nostres veïns més immediats de sempre: els pobles ibèrics –enquadrats en Espanya i Portugal– i els pobles occitans, a França. No són els nostres enemics! Són els nostres socis preferents i amics! L’actual arc parlamentari català, amb independència de la independència, pot generar amplíssims i importants consensos polítics –des de PP i Ciutadans fins a ERC, o des del PSC fins a la CUP- que facin avançar realment els interessos de la immensa majoria social de Catalunya.
La veritable “revolució” que hem viscut aquí ha estat la caiguda del clan Pujol i el començament de la fi de la impunitat de les “400 famílies” que va esmentar Fèlix Millet. La vella Catalunya ha quedat destruïda i arrasada. És sobre aquest desert –abans anomenat “oasi”- que hem de bastir la nova Catalunya de les dones i dels savis/es, guiada per la creació i la implementació de consensos.
