La Infanta està trista

Què té la Infanta Cristina que està tan trista? La cara demacrada amb què ha il·lustrat la premsa la tremenda injustícia comesa amb ella per no voler aplicar-li la doctrina Botín i estalviar-li la tortura de ser jutjada com una més m’ha arribat al cor. Ja no és només el pas del temps, tan cruelment democràtic ell, que no respecta ni sang roja ni blava. És la cara de Cristina de Borbó el mirall d’una ànima turmentada, espero que per la mala consciència d’haver-se cregut per sobre de la resta de contribuents i no per la ràbia de saber-se descoberta. Digueu-me càndida.

De tota la col·lecció de casos de corrupció publicitats fins ara, el que més m’indigna és la falta absoluta de vergonya dels seus protagonistes. Cap d’ells ha tingut la necessitat d’amagar-se’n perquè mai han estat conscients d’haver perpetrat cap delicte. Tot el greuge comès a la ciutadania l’han fet convençuts que eren intocables i que era el seu dret enriquir-se aprofitant-se del seus privilegis. És per això que les proves, com carregar a l’empresa les obres del xalet de Pedralbes i el luxós safari per terres africanes, són tan evidents que no les pot esborrar ni la doctrina Botín ni Mister Proper.

De totes formes, el que més em costa d’imaginar és aquesta parella de camallargs prenent classes de salsa. Als Borbó se’ls poden reconèixer moltes qualitats, però crec que ni el sentit de l’equilibri ni la gràcia per ballar figuren entre elles. Tampoc m’imagino els Urdangarin fent filigranes amb cames i braços més enllà d’algun saltiró tipus aurresku. Visualitzo la Cristina ben arrambada a l’Iñaki practicant els passos de la salsa caleña, un estil autòcton de Cali que es caracteritza per moviments ràpids de cames i maluc amb acrobàcies incloses, i entenc perfectament que carreguessin a Aizoon el cost de les classes. Les devien pagar a preu d’or.

A qui sí que imagino ballant el que sigui amb més salero és a Rita Barberá, novament d’actualitat perquè no té pituïtària i per tant mai va poder olorar la ferum a podrit que desprèn el seu partit a València. Els casos de corrupció entre les files dels populars valencians donen per a una bona mascletà, però la filla de falangista, miss simpatia-exabrupte i reina del caloret no només no sap de què s’està parlant, sinó que, a més, està molt indignada perquè no la deixen gaudir de la pau d’esperit que dóna vegetar al Senat després de tot el mal fet.

I mentre els imputats i sospitosos de corrupció es mostren tant demacrats com ofesos, Espanya ha registrat aquest passat 2015 la pitjor dada de percepció de corrupció des que es comptabilitza aquest valor. Ho recull l’índex anual que ha presentat fa pocs dies Transparencia Internacional i que situa el regne borbònic en el lloc 36 d’un total de 168 països. Tenint en compte que l’ONG valora elements com el nivell de llibertat de premsa, l’accés a informació sobre pressupostos públics, la integritat dels càrrecs públics i un poder judicial independent del govern, no em sorprèn que estiguem per darrere de Bhutan i Botswana.

Fa pocs dies Hervé Falciani deia a Barcelona que els espanyols ens havíem de felicitar perquè estiguessin sortint a la llum pública tots aquests casos de corrupció perquè “els països on no es parla de corrupció són els pitjors”. Jo no em felicito de res, primer perquè cada dia que passa em sento menys espanyola i menys de tot, i segon perquè cada vegada que m’assabento d’algun nou cas de corrupció se’m disparen els instints assassins.

Suposo que el proscrit Falciani es referia implícitament a Suïssa, paradís del delinqüent fiscal i casualment actual lloc de residència de Cristina de Borbó i de la seva extensa prole que tant costa d’alimentar. El pròxim 9 de febrer els tornarem a veure les cares al judici, la de tristesa de la Infanta i la de pomes agres del seu il·lustre advocat Miquel Roca.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides