Fes el que et surti de l’escó

Posar a parir les dones perquè fan o perquè no fan sempre reconforta els acomplexats. Fa uns anys es va criticar la Soraya Sáenz de Santamaría perquè va decidir prioritzar la seva feina política i va deixar el seu fill en un segon pla. A la vicepresidenta li van retreure el seu poc sacrifici per la família i, fins i tot, la van acusar de ser una mala mare. Aquesta última setmana li ha tocat el rebre a la Carolina Bescansa per haver portat el seu fillet al Congrés. Sorprenentment, no l’han criticada per haver traumatitzat la criatura amb el lamentable espectacle que donen els diputats, sinó per haver volgut ser el centre d’atenció i haver tret el protagonisme a Rajoy.

Per molt que la situació es repeteixi al llarg dels anys, no suporto aquesta mania que tenen alguns mascles hispànics –i també femelles, malauradament- de dir el que les dones han de fer amb la seva vida i amb els seus fills, com si totes patíssim un retard mental que ens impossibilita prendre decisions com a persones adultes i lliures. En una societat avançada, que una diputada alleti el seu fill a l’hemicicle de la cambra baixa, que renunciï a la seva baixa maternal voluntàriament o que passi revista a les tropes amb una panxa de set mesos no seria mai portada d’un diari. Com tampoc ho seria que un parlamentari portés rastes, vestís samarreta o arribés al seu lloc de treball en bicicleta.

En una societat avançada, el que sí seria notícia és que un ministre que diu que té un àngel de la guarda anomenat Marcelo que l’ajuda a aparcar qualifiqués de “lamentable” que una mare porti el seu fill al Congrés en lloc d’aparcar-lo a la guarderia o deixar-lo amb la criada com fan les senyores amb pells i perles del barri de Salamanca. També seria notícia que una diputada qüestionés els hàbits higiènics i els polls que presumptament fan festes a la cabellera rastafari del parlamentari Alberto Rodríguez i no s’escandalitzés per la ferum a corrupció que fa el seu partit.

Els catalans, sempre tan avançats, en això també hem de donar exemple a la resta de demòcrates ibèrics. Nosaltres fa temps que ens hem acostumat a veure diputats amb samarreta. Al principi també va costar i alguns parlamentaris es van cagar en tot quan van veure que el vot dels cupaires valia el mateix que el seu, tot i fer pinta de no haver-se dutxat. El cas és que quan ses senyories es van refer de l’ensurt de veure el dibuix estampat del Che Guevara mirant-los fixament quan votaven noves retallades, va aparèixer David Fernàndez amb les seves sandàlies amenaçant Rodrigo Rato i va ser un festival. Sort que l’episodi petó sense llengua amb l’Artur Mas el va redimir.

L’enrenou muntat aquesta última setmana al Congrés i amplificat per uns mitjans de comunicació servils i masclistes no és només una forma més de desviar l’atenció dels greus problemes que té Espanya, començant per la desconnexió catalana, que ara avança inexorable cap a l’espai exterior de la mà del fill d’un pastisser. Em preocupa sobretot el missatge que l’alta política continua sent majoritàriament cosa d’homes. En aquest cercle tan selecte com testosterònic, sembla que només s’accepta les dones asexuades que no distreguin molt l’atenció tipus Fátima Báñez o Alícia Sánchez-Camacho.

El realment escandalós per a mi és que el beat Jorge Fernández Díaz i altres com ell no puguin contemplar sense lascívia l’acte tan bell d’una mare alletant el seu fill encara que es tapi amb una flassada infantil. Suposo que el que més els molesta és comprovar una vegada més que les dones podem fer moltes coses alhora i fer-les quasi totes bé. Així que mentre que la política no canviï de debò i el Parlament de Catalunya segueixi sense servei de guarderia, que cada diputada faci el que li surti de l’escó.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides