Aquest dissabte vinent, 16 de juny, la plataforma Som Escola organitza una manifestació a Barcelona en defensa de la immersió lingüística i en contra de la LOMCE del ministre José Ignacio Wert i de les sentències del TSJC que obliguen que el 25% de l’ensenyament sigui en castellà en cinc escoles de Catalunya. A la convocatòria d’aquesta manifestació –que porta el nom de “cercavila”– hi estan cridats tots els membres de la comunitat educativa: pares, mares, professors i també els infants i els adolescents. Per fer més atractiva la presència dels nens, els organitzadors els suggereixen que es disfressin amb capgrossos que han de fer-se ells mateixos.
Hom diria que l’ensenyament del català està en perill a Catalunya, com passa a les Illes Balears o al País Valencià (i ja no diguem a la Catalunya Nord o a l’Alguer). Això no és cert. Són fantasies paranoiques dels independentistes més abrandats, que ens volen fer combregar amb rodes de molí. Des de la recuperació de la Generalitat i gràcies a les lleis de normalització lingüística, l’ús del català està sòlidament afermat en el sistema escolar i en l’administració pública.
Altra cosa és que l’ús de la nostra llengua als carrers i als barris de les grans ciutats catalanes sigui encara minoritari. Per què? Ens ho hauríem de fer mirar. Què fa que un noi que sap que el català és la llengua oficial de Catalunya i ha fet tot el cicle escolar en el sistema d’immersió lingüística decideixi relacionar-se en castellà amb els seus amics? Senzillament, ho fa com un gest de rebel·lia i de resposta contra allò que considera una imposició política.
Els catalans ens considerem unes víctimes dels opressors espanyols però, a la vegada, som vistos com uns botxins per les altres comunitats lingüístiques que conviuen a Catalunya. Hem estat incapaços de convertir la nostra llengua en “seductora”. Suposadament –i m’ho vull creure-, els catalans som portadors d’un missatge a la humanitat de llibertat, tolerància, pau i fraternitat. Si això fos així, la nostra llengua seria estimada per tots aquells que no la parlen, que voldrien emprar-la per compartir aquests valors.
Però el nacionalisme català ha fet molt de mal a la llengua catalana. La seva llarga hegemonia política no ha servit per construir un nou país. Al contrari. La corrupció ha estat i és moneda corrent a la Generalitat convergent. Els Mossos d’Esquadra han reproduït els pitjors mètodes de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. TV3 censura i manipula com TVE. A l’hora de fer retallades, els nacionalistes catalans de CiU són com els nacionalistes espanyols del PP: servils amb els poders fàctics, implacables amb la pobra gent.
El català, per tant, ha deixat de ser una llengua atractiva i, a més, corre el perill d’associar-se, a escala europea, a tot un seguit d’antivalors: intolerància, xenofòbia, confrontació i populisme identitari. El gran problema de l’escola catalana no és que la llengua catalana estigui amenaçada. El gran problema de l’escola catalana són les brutals retallades pressupostàries, l’escassedat de mestres, les escoles-barracot, la manca de beques-menjador per atendre les greus urgències socials del país, les escandaloses subvencions que es donen a les escoles privades en detriment de l’ensenyament públic o les pèssimes notes que obtenim en els informes PISA que fa l’OCDE.
Des d’aquesta perspectiva, mobilitzar els infants de Catalunya per tal que surtin a manifestar-se el pròxim dia 16 en defensa de la immersió lingüística em sembla una fastigosa manipulació que no fa més que incrementar el desprestigi de la llengua catalana. No podem viure en la mentida i en l’autoengany de manera sistemàtica. Això ens embruta i genera frustració.
