A l’igual que Mònaco, la Ciutat del Vaticà, Ceuta, Melilla o San Marino, és evident que la ciutat-colònia de Gibraltar no té cap mena de sentit ni polític, ni econòmic, ni militar en l’Europa del segle XXI. És una rèmora històrica, heretada del Tractat d’Utrecht, que cal resoldre amb amplitud de mires i en clau d’integració regional amb el territori al qual pertany geogràficament, Andalusia.
La supervivència de Gibraltar com a “illot” fora de la Unió Europea només és viable si Londres hi aboca cada any milions de lliures esterlines per mantenir la seva població o si s’hi toleren activitats il·legals lligades amb l’evasió fiscal, el contraban i el narcotràfic.
La seva reduïdíssima superfície impedeix que s’hi puguin desenvolupar activitats empresarials per a l’exportació que permetin l’autofinançament de la colònia.
De la mateixa manera que França controla amb lupa els moviments financers que es fan a Mònaco o que Itàlia ha acabat amb l’anomalia fiscal de San Marino, la Gran Bretanya té l’obligació de tancar, més d’hora o més tard, els xiringuitos “offshore” que s’han aixoplugat en la laxa legislació del penyal. Si volem salvar el model social de l’Estat del benestar a la Unió Europea és imprescindible clausurar els 19 “paradisos fiscals” que encara perviuen al Vell Continent i per on s’escapen cada any milers de milions d’euros.
I, en aquest sentit, la ciutat-colònia de Gibraltar és un dels més importants. Només cal passejar-se per la Main Street o la Governor Street –jo ho he fet- per constatar el gran nombre de despatxos d’advocats i d’assessors financers especialitzats en el muntatge d’estructures societàries defraudatòries que hi ha. Aquest i no altre és el veritable problema de la colònia: haver-se convertit, amb la complicitat de Londres, en un refugi de la delinqüència econòmica internacional i dels evasors fiscals.
Des d’aquesta constatació, dues consideracions:
- La Unió Europea, i no pas l’Estat espanyol, ha de prendre cartes en el conflicte i exigir a la Gran Bretanya la fi de la impunitat fiscal de Gibraltar. Si els “llanitos” volen seguir sent britànics, que Londres els mantingui.., fins que se’n cansi.
- S’equivoquen greument els qui, des de Catalunya, donen suport incondicional als “llanitos” i equiparen la seva situació amb la nostra. Ja ho he denunciat en altres articles: des del màxim respecte a la llibertat d’expressió, aquí tenim un “delirium tremens” d’història medieval i romàntica que ens obnubila la vista i ens impedeix llegir correctament la realitat econòmica i social en què vivim. Des del Tractat d’Utrecht han passat 300 anys i en tot aquest temps, afortunadament, el món ha canviat molt. Aplicar esquemes del segle XVIII al segle XXI és, senzillament, una bajanada, per molt que ens pugui emocionar que a Gibraltar hi hagi el barri de Catalan Bay.
No té res a veure Catalunya, un país integrat plenament en la dinàmica de la Unió Europea, amb un “illot” que resta fora del territori Schengen i que s’ha convertit en un refugi de “pirates fiscals” i de contrabandistes de tabac i haixix del Marroc. Siguem seriosos. Si de debò volem la independència no podem cometre errors tan infantils.
Defensar l’autodeterminació de Gibraltar en nom de l’autodeterminació de Catalunya és un “divertimento” que, més enllà d’encabritar la ‘Brunete mediàtica’, a Brussel•les no fa cap mena de gràcia. Els enemics dels nostres enemics no tenen perquè ser sempre el nostres amics.
