En aquest article volem fer un homenatge a la gent de Montcada i Reixac per la seva lluita, reeixida després de més de 15 anys, contra la contaminació de la cimentera Lafarge. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha sentenciat a favor de la Plataforma Antiincineració de Montcada i l’agrupació veïnal de Can Sant Joan i ha declarat nul·la (per tercera vegada) la llicència ambiental mal atorgada per la Generalitat a Lafarge Cementos per cremar residus a l’empresa.

Aquesta llarga lluita ens demostra un cop més que els afectats per un problema són l’avantguarda, la punta de llança, el motor de la lluita. Els altres hi podem ajudar, donar suport, però la lluita és seva. El mateix passa en la lluita contra el patriarcat i la violència de gènere: són les dones. I també trobem altres exemples en els jubilats, en els treballadors precaritzats de l’Atenció Primària, sociosanitaris i altres de la sanitat on s’ha sumat la ciutadania afectada i organitzada, els aturats i els joves que no tenen feina, i tantes altres lluites per les condicions de vida i els béns comuns.

Hi ha una llarga història a casa nostra de lluites ambientals i per la salut. Recordo, per haver-les viscut: les dels abocadors de residus (domèstics i industrials) com La Fontsanta, Constantí, Garraf, la Mina Verda, Vacamorta, recentment a Riba-roja i molts altres. La crema de residus, amb l’oposició a una nova incineradora a l'Àrea Metropolitana de Barcelona l’any 2008 i la utilització de les cimenteres i els projectes de plantes mal nomenades de recuperació d’energia: la incineradora del Besòs, al costat de la de cadàvers, i totes les cimenteres de Catalunya (Montcada, Molins de Rei, Santa Margarita i els Monjos, Alcanar...). Els projectes de plantes a Palau d’Anglesola i el Poal, a Les Garrigues (Juneda, les Borges Blanques), ara el projecte de Cercs. La contaminació industrial: a Martorell i altres llocs del Vallès, a Flix, les nuclears de l’Ebre, els polígons petroquímics de Tarragona. La contaminació del Llobregat (amb les potasses del Bages), l’ozó de la plana de Vic i la contaminació atmosfèrica, de causes múltiples, de tota la
conurbació de Barcelona, i tantes que segur que em deixo.

Alguns polítics pensadors després de Marx, fruit de la seva implicació en les lluites dels seus països, defensaven que la seqüència cronològica de lluites que es dona en una realitat social determinada té a veure no només amb l’estructura
econòmica, sinó també amb les condicions de la superestructura (cultura, valors,  experiències polítiques). Per ells, el més important en la consciència de classe no és la “teoria” (el coneixement de formar part d’una classe), sinó l’experiència  vital d’explotació que pot comportar la lluita per alliberar-se, la lluita social i després la comprensió i l’aliança de totes les persones que estan en una situació semblant, i el reconeixe’s com a classe.

Què queda avui d’aquests conceptes socials i polítics? Quines classes hi ha en un capitalisme que ja no té l’hegemonia de la burgesia (empresaris) sinó que està globalitzat? Fonamentalment, hi ha un capitalisme especulatiu i financer, en mans de les
grans corporacions multinacionals, amb poders invisibles per sobre del poder dels polítics i els estats, que condiciona del tot la vida de la gran majoria de persones i el futur de planeta.

Qui són avui els “pàries de la terra”, els que “només poden perdre les seves cadenes”? Com ja hem dit, el precariat: els que estan a l’atur prolongat, els joves, les dones, la gent gran; molts d’ells discriminats també per qüestions de raça, de gènere, de religió. Però aquesta situació també afecta d’una manera encara més transversal que les condicions econòmiques directes totes les persones. Afecta tota la població exposada a la degradació del medi i a la pèrdua de sostenibilitat, que posa en qüestió la subsistència de la vida al planeta. Aquestes persones, moltes conscienciades dels problemes i amb ànims per a la lluita –com les valentes veïnes i veïns de Montcada i de totes les lluites per la defensa de la vida i la salut al territori–, poden, a partir de les seves lluites sectorials, confluir en la consciència que tot és fruit del mateix problema, el model neoliberal depredador de
capitalisme que fomenta el creixement econòmic exponencial, i de només unes minories, i que incrementa les desigualtats.

Cal tenir clar quina és la casta contra la qual s’ha de lluitar. Aquestes poden ser les darreres utopies.