De cara a la pròxima temporada, el Barça de Joan Laporta, sembla evident, necessita reforços en posicions clau i fons d’armari per competir en totes les competicions, dos aspectes de la feina que, bàsicament, recauen en la direcció tècnica dels equips que han disputat els quarts de final de la Champions. En el cas del Barça, l’eix del mal integrat per Laporta, Alejandro Echevarria i Deco, aquest trio reforçat per les eleccions del 15 de març passat.
S’enfronta, ara mateix, al reiterat i únic desafiament de cobrir el dèficit angoixant i recurrent del fair play i la necessitat de vendre futbolistes com Marc Casadó, Balde i Ansu Fati abans del 30 de juny, amb la finalitat última i prioritària de retenir com sigui Marcus Rashford i Joao Cancelo.
No és el panorama més atractiu, tot i que real, ni tampoc el relat que la premsa comercial del laportisme oferirà a partir d’avui mateix a l’ampli espectre social d’aquest barcelonisme feliçment resignat a conviure en el “contra tots i contra tot”.
Un escenari en què se subratllen fins a l’infinit i més enllà les vicissituds i contradiccions arbitrals que el Barça ha de suportar i es deixen de banda, convenientment i sistemàticament, les deficiències i errors propis, que n’hi ha i són fàcilment detectables des d’una mirada objectiva i constructiva.
Un cop certificat que el balanç de la temporada serà de dos títols, Lliga i Supercopa d’Espanya, per sota del triplet del primer any de Hansi Flick, i havent caigut a la Champions abans fins i tot de les semifinals.
El Barça ha de superar aquesta tendència a justificar-ho tot amb el VAR i atrevir-se a admetre que, amb Lamine, per bo que sigui, no n’hi ha prou per resoldre tots els partits i que, per citar només un vers fàcil de la poesia tàctica blaugrana, l’equip necessita una mica més de punteria a dalt i menys faltes de vermella directa en moments clau.
És més fàcil i assequible a les seves excepcionals qualitats ofensives i d’agressivitat remuntar dos gols de diferència atacant amb onze al camp que marcar amb deu.
Errors esmenables
Són errors tan visibles com esmenables, tot i que subjacents per sota d’aquesta estadística dels gairebé 150 gols anotats aquesta temporada, la meitat redundants a efectes de punts i de partits d’eliminatòria clau, i de la coincident sensació entre els aficionats que a Lewandowski cal jubilar-lo amb els més i merescuts honors i que Ferran Torres no és la solució ideal.
Sense entrar en detalls ni més assumptes interns que només a Flick li correspon solucionar, el Barça ha d’avaluar i analitzar la lectura del palmarès europeu que el precedeix al desastre de dimarts passat al Metropolitano, evitable perquè a la Lliga el Barça li treu un avantatge més que considerable i perquè futbolísticament les traces són de superioritat indiscutible.
El Barça té dificultats en superar les eliminatòries difícils a la Champions
Des de la temporada 2021-22, quan Laporta assumeix les regnes, decideix l’entrenador i fitxa el que li sembla, a més d’acomiadar Messi i Griezmann, el Barça només ha superat en eliminatòries directes els següents rivals: el Nàpols i Galatasaray a la Europa League després de fracassar a la fase de lligueta de Champions. El mateix a la següent (2022-23), desviat a l’Europa League després d’una pèssima fase de lligueta. El Manchester United el va eliminar a la primera.
A la Champions 2023-24 sí que es va classificar per als vuitens, on només va deixar enrere el Nàpols abans de caure als quarts davant el PSG inapel·lablement.
El més lluny que ha arribat en competició continental va ser a l’edició anterior, a les semifinals, caient davant l’Inter després de deixar a la cuneta el Benfica i el Borussia Dortmund.
No hi ha víctimes il·lustres ni de primera línia en el balanç d’aquests últims anys d’obligada i difícil regeneració del millor equip de tots els temps sota la batuta de Leo Messi.
Lamine i la Masia
Per sort, la inesperada figura de Lamine Yamal i d’una altra quinta d’or de la Masia ha facilitat mantenir-se en un nivell més que acceptable i evitar el que podia haver estat un enfonsament futbolístic del Barça en la mateixa proporció i desgraciada magnitud que a l’àmbit econòmic, financer i patrimonial de la ma de Laporta.
Però està a les mans de Laporta, d’Echevarria i de Deco dotar aquest brillant en brut que és Lamine Yamal i la seva també jove guàrdia pretoriana d’unes condicions de vida i de creixement adequades per lluitar de veritat per la Champions i sobretot fer-ho abans que el Reial Madrid surti del seu sotrac particular i sigui capaç de donar tres passades seguides a la Lliga.
El pitjor elogi que se li pot dedicar a aquest Barça, caigut en Copa i Champions davant l’At. Madrid, un equip que ha fet de la mediocritat virtut i una apassionant i desguitarrada manera de viure el futbol, és aplaudir-lo perquè “ho ha donat tot”.
Limitacions
Si és així, és reconèixer-li més limitacions i problemes dels que aquesta decadent gràfica europea dibuixa, deixant clarament aquest Barça per sota de la primera línia.
I no es tracta només de fitxar alguna cosa més que descartats com Ferran Torres, Rashford, Cancelo, Szczęsny o fins i tot el mateix Lewandowski, insuficients per guanyar una final de la Copa d’Europa.
També caldria reduir el grau de petulància i de divisme de Lamine Yamal i, en general, el d’una plantilla, d’una directiva i d’una premsa, justament culpable, també, d’afeblir l’equip per l’abús de la lloança gratuïta i exagerada, manca de crítica i d’autocrítica, que va presumint equivocadament i anticipadament de guanyar la Champions i la Pilota d’Or.
Hi ha equip, potencial i temps perquè aquest vestidor ho aconsegueixi. Només necessita una encertada i constant atenció d’un president els interessos del qual no releguin sempre els del Barça molt per sota dels seus particulars.
