El món no avança: s’incendia. I avui ho fa sota la combinació explosiva de dues dinàmiques que desborden qualsevol càlcul racional: l’erraticitat de Donald Trump i la deriva de Benjamin Netanyahu, més pendent de la seva supervivència política que d’un ordre mínimament estable. El resultat no és només una crisi més a l’Orient Mitjà, sinó una acceleració del desordre global.
Que el món està convulsionat ja no és notícia. Venim de dues guerres devastadores en pocs anys —Ucraïna i Gaza, i ara l’escalada regional— i d’un mapa de conflictes latents que rarament ocupen portades: Sahel, Sudan, Afganistan-Pakistan o Taiwan. A tot això s’hi suma una polarització política creixent, lideratges que trivialitzen la democràcia i una opinió pública fragmentada.
Però el que està passant ara introdueix un salt qualitatiu. L’escalada retòrica i operativa —atacs a infraestructures energètiques, amenaces als països del Golf, fins i tot la banalització de la possible “eliminació de líders iranians”— situa el sistema en un terreny perillosament inestable. La pregunta ja no és si els serveis d’intel·ligència encerten o fallen, sinó què passa quan l’error esdevé inassumible.
En realitat, el nucli del conflicte és energètic. Les infraestructures crítiques —refineries, plantes de gas, nodes elèctrics— han passat a ser objectius centrals en una guerra híbrida que opera per disrupció. Qualsevol incendi, sabotatge o atac té efectes en cadena: preus, subministrament, inflació i estabilitat social. El Golf Pèrsic ja no és un escenari regional, sinó un node sistèmic.
Però hi ha un element addicional que sovint queda fora del focus: la interdependència tecnològica. Les infraestructures energètiques i digitals ja no són àmbits separats. Centres de dades, xarxes de telecomunicacions i sistemes de control industrial depenen d’un subministrament energètic estable, mentre que la gestió energètica depèn cada cop més de sistemes digitals avançats. Aquesta doble dependència amplifica els riscos: una disrupció energètica pot esdevenir digital, i viceversa.
En aquest context, l’Iran afegeix una nova volta de rosca. La crisi no només és militar: és energètica i geoeconòmica. La tensió sobre els fluxos de petroli i gas afecta directament la competència entre els Estats Units i la Xina. Si Pequín veu limitat l’accés a energia barata, el seu model industrial se’n ressent. La geopolítica energètica torna a ocupar el centre.
Trump ho intueix —o ho instrumentalitza—: pressionar indirectament la Xina a través de l’energia pot tenir efectes globals. Però la seva lògica estratègica conviu amb un estil imprevisible. A vegades calcula; d’altres, improvisa. Netanyahu, per la seva banda, juga en una altra clau: la consolidació interna a través de l’escalada externa. Entre tots dos, el sistema internacional entra en una zona de turbulències permanents.
A més, els països del Golf es troben atrapats en una posició delicada: actors clau del sistema energètic global, però alhora potencials objectius en un escenari de pressió creixent. Qualsevol alteració en la seva estabilitat té conseqüències immediates sobre els mercats i sobre la percepció de risc global. La prima geopolítica de l’energia torna a aparèixer amb força.
Això encaixa amb el pas d’un món VUCA a un entorn BANI: fràgil, ansiós, no lineal i incomprensible. Els conflictes no es gestionen, s’amplifiquen. Les decisions no es corregeixen, generen efectes secundaris. I les infraestructures crítiques esdevenen camps de batalla.
Davant d’aquest panorama, el que sorprèn no és el caos, sinó la seva normalització. S’ha perdut qualsevol rastre de multilateralisme funcional capaç de contenir tensions en un món interdependent. Entre la ingenuïtat i l’aventura militar, el sistema oscil·la sense rumb clar.
El problema ja no és una crisi concreta. És la concatenació. La suma de decisions erràtiques, càlculs de curt termini i estructures globals fràgils configura un escenari on cada nova espurna pot tenir conseqüències desproporcionades. Quantes en pot absorbir el sistema abans de trencar-se? Aquesta és la pregunta real. I, de moment, ningú sembla disposat a respondre-la.
