No cal ser gaire espavilat per adonar-se que, després de ratificar la presidència de Joan Laporta, les deficiències i incidències en la gestió no només continuen igual, sinó que, en la mateixa tendència i orientació del mandat, empitjoren perquè aquest és el signe i el segell inequívoc de l’administració laportista.
Una enquesta recent entre els aficionats barcelonistes, tot just dos dies després de l’escrutini dels vots, el passat 17 de març, reflectia que les seves principals preocupacions passaven per la necessitat de recuperar l’economia del club, acabar d’una vegada les obres de l’Spotify Camp Nou i demostrar aquest retorn a l’elit amb una Champions.
És a dir, els mateixos que l’han votat perquè havia salvat el Barça, liderat les obres del nou Camp Nou i fabricat un altre Dream Team ara exigeixen que, de veritat, compleixi i sigui menys xerraire.
La mostra, tan científica i creïble com la majoria de les plantejades cada dia pel programa ONZE de 3Cat, referent de la programació esportiva/barcelonista de la Corporació i focus principal del canal d’alienació i propaganda de Laporta entre la població blaugrana, garanteix la pertinença i filiació dels seus espectadors a una majoria favorable i empàtica amb el continuïsme.
D’això no hi ha dubte. Com tampoc cal sospitar aquesta vegada d’una manipulació de l’enquesta perquè, un cop celebrades les eleccions, ja no era ni necessària ni requerida la participació ni la influència de la Televisió de Catalunya en la seva atormentada i fanàtica missió evangelitzadora del laportisme.
D’altra banda, la policia mediàtica del règim, Jordi Cuminal, Jordi Finestres i Gabriel Martínez, havia abaixat els braços i s’havia pres un descans.
Així, de sobte, a la pregunta sobre quines haurien de ser les prioritats de Laporta en aquest període final del segon mandat, les respostes concretes als quatre objectius proposats van deixar aquests percentatges:
- Recuperació econòmica: 38,2%;
- Acabar l’Spotify: 31%;
- Guanyar la Champions: 26,5%;
- Tancar la ferida Messi: 4,2%.
Curiós, tot i que no tan sorprenent, ja que el soci laportista es limita a donar-li el seu suport i vot deixant a casa el seu perfil més racional i analític. Vota principalment perquè està convençut que tota la resta és perjudicial i tòxica per al Barça i perquè, sobretot, ha interioritzat i cregut en un acte de fe que Laporta “ha salvat el Barça”, que al barcelonisme “li ha retornat la il·lusió” i que, també, “l’ha recuperat econòmicament”.
Com els principis de Pavlov, el soci laportista respon sempre igual als mateixos inputs en un acte reflex cec i irreflexiu.
Sentit de la raó
Per tant, en el moment en què es relaxen, o no se li apliquen les tècniques habituals d’electroxoc laportista, és quan aflora, perillosament, un descontrolat sentit de la raó i, tot i que lleu, aquesta reprimida visió de la realitat que els seus propis ulls es neguen a veure.
Les respostes d’un públic 100% laportista en el sentit que no està solucionada, ni de bon tros, la problemàtica econòmica, que el president ja tarda a concloure les obres i que la promesa de la Champions ja és una exigència no són el problema. L’error de l’ONZE és haver llençat les preguntes sense preparar mediàticament l’audiència abans de fer-la passar pel polígraf amb qüestions susceptibles de treure-la del seu estat hipnòtic.
Compte amb aquests descuits capaços de despertar la bèstia. Internament, per ara, Laporta encara controla les masses. Mai se li hauria acudit, abans de les eleccions, anunciar com acaba de fer que els socis amb passi de temporada ja no podran transferir la seva entrada a ningú en les 24 hores prèvies al partit del Camp Nou.
“En nom de noves mesures de seguretat per evitar el frau, les transferències de passis quedaran bloquejades 24 hores abans del partit». És a dir, si un vol deixar una entrada a un altre soci, a una amiga o a un veí ja no ho podrà fer sinó ho decideix abans d’un dia de l’hora del partit. O, el que és el mateix, una complicació més, quan en els tres darrers anys, des de la fugida a Montjuïc, el sistema ja ha estat, cada vegada més embolicat.
Això ho ha deixat clar el periodista i veu del soci Xavier Bosch: “En lloc de facilitar les coses, les dificultats creixen per als socis. Has de confirmar a cada partit si hi aniràs dins d’un termini que, ara, també s’avança a un màxim de 96 hores abans del partit. I després, com en el cas del Newcastle, es va prohibir la transferència d’entrades. El club segueix, doncs, amb la indecència de l’Eintracht de culpar el soci de revendre les entrades al públic alemany. Prou d’assenyalar el soci com a possible lladre. Ni una facilitat per a les famílies de socis. Com es troben a faltar els abonaments de plàstic i la logística de com deixar el carnet a un amic per al partit que tu no podies anar. Quin serà el pròxim invent per maltractar una mica més l’associat que està sempre, a les verdes i a les madures? Ben aviat, el següent episodi”.
Xifres marejadores
La conclusió és més bàsica i senzilla que tot això. Si la directiva i les seves agències oficials nomenades a dit poguessin gestionar (beneficiar-se d’alguna manera) dels milers de localitats que encara segueixen en poder dels abonats -per un preu de mercat ridícul- el volum de diners circulant en aquesta revenda, oficial i oficiosa, es desbocaria fins a assolir xifres marejadores.
No són els socis els criminals que, ocasionalment poden col·locar el seu seient, són els mafiosos de sempre, amb una cobdícia i ambició infinita, els que es volen quedar amb aquest negoci brutal. El problema són els socis. Molesten.
