“La democràcia és el règim del conflicte regulat”. La frase és de Norberto Bobbio, un dels grans pensadors del constitucionalisme europeu. I explica bé què hauria de ser la política: discrepància, rivalitat, tensió, sí —però sempre dins d’uns límits que permetin governar. La negativa d’ERC a donar suport als pressupostos del Govern de Salvador Illa s’inscriu, en part, en aquesta lògica. Els republicans busquen els màxims. Volen marcar perfil propi i evitar quedar diluïts en una legislatura que no lideren. És legítim. Forma part del joc democràtic. Sense rivalitat política, de fet, la democràcia s’empobreix. El problema és que el conflicte, quan es perllonga massa, deixa de ser motor polític i es converteix en bloqueig institucional.
Catalunya fa massa temps que viu en aquest equilibri precari. Pressupostos prorrogats, negociacions eternes, geometries parlamentàries impossibles. El país continua estirant un xiclet que ja ve del 2023, com si la política pogués funcionar indefinidament amb pressupostos caducats. I no pot. És cert que ERC té motius per pressionar. També és cert que els governs —tots— necessiten contrapoders parlamentaris que els recordin que governar no és imposar. Però arriba un moment en què la política ha de distingir entre els màxims desitjables i els mínims necessaris.
Uns pressupostos imperfectes sempre són millors que cap pressupost. Sobretot en un context econòmic i social tan delicat com l’actual. Amb inflació encara persistent, serveis públics tensionats i reptes estructurals que no es resolen amb pròrrogues administratives. Governar amb comptes antics no és només una incomoditat política; és una forma lenta d’erosionar la capacitat d’acció pública.
Hi ha, a més, un precedent que convé recordar. Quan el president era Pere Aragonès, el PSC d’Illa es va mostrar disposat a facilitar els pressupostos del Govern republicà. No era un acte d’afinitat ideològica, sinó de responsabilitat institucional. Aquell intent no va prosperar —el veto dels Comuns ho va impedir—, però la disposició hi era.
La pregunta, avui, és inevitable: val la pena posar-ho tot en risc? Forçar unes noves eleccions? Reobrir una partida política que pot acabar fragmentant encara més el Parlament i fent encara més difícil governar? La política democràtica necessita rivalitat, però també necessita moments de responsabilitat compartida. Saber quan prémer i quan deixar passar. Quan competir i quan sostenir. Perquè hi ha una diferència entre defensar una posició i portar-la fins al punt de fer ingovernable el sistema.
Albert Camus ho formulava amb una lucidesa que continua sent vigent:“El fi pot justificar els mitjans? Potser. Però qui justificarà el fi?”. La política catalana, tan acostumada a les grans batalles simbòliques, hauria de recordar que també existeix una altra forma de coratge: saber quan és el moment de salvar els mínims.
