Contra el discurs optimista, complaent, satisfactori i apassionat de Joan Laporta, que acaba de pintar el seu millor quadre davant el Senat del Barça, dibuixant un present d’estabilitat i solidesa financera en l’avantsala de la prosperitat, els fets i els indicis es continuen pronunciant en el sentit invers. És a dir, aclaparadorament en contra d’aquest retrat feliç. Al mateix temps que el president del FC Barcelona afirmava amb la seva proverbial determinació que «aquí no improvisem», per la porta de darrere sortien corrent tres alts càrrecs executius més, entre ells Xavier Budó, director d’esports del FC Barcelona i presumpte responsable que les seccions del club, futbol al marge, disposin dels recursos, la logística i l’organització adequada per centrar-se exclusivament a guanyar títols. S’ha anat en silenci, com tot aquell que ha treballat sota els ordes de Laporta i del seu nucli dur, preferint no obrir la boca ni compartir tot allò que ha vist, escoltat i signat al llarg d’aquests anys de mandat. És a dir, sent en part còmplice d’una gestió amb massa històries per a no dormir.
Segons algunes versions, les més solvents, finalment ha marxat fart de ser només un manat dels capricis i de la frivolitat dominant, encara que, a canvi de la seva discreció, oficialment, se n’ha anat agraint «eternament» al president la possibilitat d’haver pogut servir al club que porta al cor. «El seu lliurament i dedicació han sigut tals que ara necessita un descans», s’ha escrit d’ell en les columnes controlades per la gestapo laportista.
Des dels fòrums interns de l’administració laportista el seu adeu s’interpreta com el que realment és: una altra fugida d’algú que ja no suporta tant de tripijoc, sordidesa i descontrol, i que prefereix no estar ni figurar quan, més aviat que tard, tot s’enfonsi. Al cap de poques hores es produïa una altra fuga, la de Joan Moya, director de tecnologia del club, càrrec al qual va accedir el març de 2022 després de la sospitosa i inquietant dimissió de Ferran Reverter, que va implicar també l’adeu de Juan Manuel Tabero, incorporat en el càrrec sota el seu desig i tutela. Ara marxa també el seu substitut i amb ell la seva mà dreta en el departament de IT, Luis Folgoso.
Càrrecs que, d’una banda, ja són de la segona generació laportista dins del curt marge de temps de tres anys, i que, per un altre costat, no solen ser regenerats amb fitxatges externs. Les responsabilitats s’acaben repartint per elevació entre l’entorn de la presidència, amics i familiars, i les funcions. És a dir, el treball, entre la tropa del departament. No es dona cap mena d’evolució o perfeccionament en àrees, masses, on cada baixa el que produeix és un pas enrere i un tornar a començar amb professionals cada vegada de més baix perfil que, a més, li deuen el càrrec a algun alt comandament mediocre, al qual a la força han de mostrar servilisme i obediència cega.
Aquesta mateixa sensació de decadència i que qualsevol temps passat va ser el reflex d’una institució líder i de referència en el concert de l’esport internacional, avui ja esvaint-se, la va donar la reunió del mateix Senat del Barça, el col·lectiu dels 1.000 primers socis, que a més són compromissaris vitalicis i pot de dir-se que majoria de l’aforament d’aquestes assemblees escanyolides que tant li agraden a Laporta, cada cop amb menys socis presents, només els senadors i una massa telemàtica que ja ha abandonat qualsevol intent de participar ni de sentir-se representat, respectat o reconegut.
Només 105 senadors van acudir a la convocatòria del dimecres a escoltar un discurs castrista de 24 minuts plagat de bravates presidencials i de cants a l’excel·lència d’una gestió, incloses les invectives a l’oposició. Això sí, sense els habituals aplaudiments a cadascuna de les seves proclames i cridadisses; la resposta va ser més aviat freda d’entrada i més temperada quan la premsa va deixar tot sol a Laporta amb els senadors, que van aguantar la cataracta oficialista d’ego, autocomplaença i triomfalisme. Lògic, si es té en compte que el balanç de la temporada dels primers equips de futbol i de bàsquet ha sigut veritablement decebedor, tant com l’acomiadament de Xavi, per sort sense que el de Roger Grimau hagi inclòs la cobra que tant ha avergonyit al barcelonisme per part de tots dos, de l’entrenador de Terrassa i del mateix Laporta.
Anys enrere, la resposta dels senadors era del doble i el triple d’assistència. Una baixada d’interès i de popularitat del mateix Laporta que, sense tenir una equivalència al rebuig, sí que apunta a una tendència de fredor i de desafecció d’aquest sector social en relació amb la figura presidencial, sensacions desconegudes o inexistents fins ara, tres anys després de ser aclamat en les urnes.
Cal parlar, així doncs, d’un fenomen de pèrdua de credibilitat de Laporta que s’ha repetit entre la premsa en reacció als titulars del seu discurs del dimecres sobre un club ideal, refet i sostenible. Perquè en el fons, per més entusiasme que li posi Laporta en explicar-ho, la perspectiva de no perdre diners aquesta temporada i potser de poder fitxar 1:1 -és a dir, a força de vendre abans per a poder comprar- ni sent certa, que no està del tot clar, és tan captivadora, seductora ni entusiasta.
