Feijóo, el convergent

Diuen que el conat de dimissió de Pedro Sánchez va acabar d’empènyer Salvador Illa a la victòria a Catalunya. O que la negativa del candidat d’EH Bildu, Pello Otxandiano, de qualificar ETA com a banda terrorista en la recta final de la campanya basca, li va costar el triomf. A Felipe González li va faltar “un telediario” per remuntar José María Aznar el 1996. Ja se sap que en política l’èxit pot venir d’un pèl i que qualsevol gest, per insignificant que pugui arribar a semblar, pot decantar la balança, i més en els temps que corren, allunyats de les majories absolutes. Les eleccions europees de demà diumenge sembla que també poden anar de prim. Estretor que convidaria els polítics a ser cauts. Crida l’atenció, així, que a sis dies del 9-J el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, hagi obert la porta a una hipotètica moció de censura contra el president Sánchez, sumant fins i tot el suport del partit de Carles Puigdemont.

L’ocurrència fa venir basques a mitja Espanya, especialment entre els seus. No pots basar gran part del teu èxit polític a arrossegar pel fang Puigdemont, i després afirmar, tranquil·lament, que estaries disposat a pactar-hi per assaltar el poder. És cert, però, que no és la primera vegada que Feijóo ho fa. En les darreres eleccions gallegues, si bé llavors amb uns pronòstics més folgats, els populars s’obrien a un indult amb condicions per Puigdemont i veien difícil provar terrorisme en les seves actuacions. En tot cas, aquelles declaracions no van afectar en gran manera el resultat electoral a Galícia; el PP d’Alfonso Rueda va conservar la presidència de la Xunta amb majoria absoluta, malgrat perdre vots respecte a les eleccions anteriors. Però ara la cosa sembla més renyida i veurem si la confessió perjudica els populars.

Atribueixen a Winston Chruchill la frase “Politics makes strange bedfellows” que Manuel Fraga, ambaixador a Londres, va traduir com “la política fa estranys companys de llit” amb la intenció de justificar aquelles aliances estranyes de la dreta a la Transició. La veritat és que el missatge original va sortir de la ploma de William Shakespeare quan un dels seus personatges diu “la misèria posa en contacte un home amb estranys companys de llit”. Puigdemont no pot ser el diable quan pacte amb Sánchez i un bon aliat quan del que es tracta és d’expulsar el sanchisme. Difícilment un és una cosa i la contrària, i haurà d’acabar triant Feijóo.

De fet, quan Aznar s’imposa a González el 1996, el popular acaba en braços de CiU, ja que no tenia majoria absoluta, i firma el pacte del Majestic amb Jordi Pujol. Feijóo fa temps que va prendre bona nota d’aquells acords. De fet, va ser Feijóo qui no fa pas massa, des de Galicia encara, va dir que el que havia de fer el PP català era ocupar l’espai que deixava lliure Convergència… Sigui com vulgui i en el context actual, no resulta fàcil pactar alhora amb Vox i Junts. D’altra banda, la sobtada (?) passió de Feijóo per Puigdemont també posa al català en una situació incòmode. Si Junts ha fet sempre fàstics a pactar amb els socialistes per haver estat còmplices del 155, com justificaria ara un pacte amb els seus principals autors?

(Visited 96 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari