Joan Laporta no està precisament fi a l’hora d’argumentar sòlidament davant el món una gestió tan impecable com la que està relatant aquests dies sense competició, en els quals es posa la samarreta i es converteix en l’estrella de l’equip i de la institució. És el que realment li agrada i fa gustosament, sempre que ningú li repregunti ni li discuteixi tanta frivolitat, inexactitud i un discurs fet a mida del Barça ideal, que no del Barça real. Més enllà que els seus comptes, ni els més imaginatius, quadren, segons les evidències que es filtren des de la mateixa directiva, crida poderosament l’atenció aquest posat recent contra el Reial Madrid, pel seu paper en el cas Negreira i per la moguda arbitral provocada per aquest estilet mediàtic en el qual s’ha convertit Reial Madrid TV. Laporta, és cert, no ha escatimat la crítica, això sí, pròpia d’un tribuner amb un cert complex de madriditis, encara que en cap cas l’ha dirigit contra qui realment pren aquestes decisions i mou els fils, ja que ningú pot dubtar, ni en els confins de l’univers, que en el Reial Madrid qui mana i controla fins a l’últim detall és Florentino Pérez.
Laporta, en canvi, ni s’atreveix a esmentar-lo i molt menys a fer cap referència a la presidència, com si el Madrid es presentés en un format bipolar. D’una banda, el d’un club que guerreja en tots els fronts contra el Barça i, per un altre, el d’un ésser superior i intocable com el seu president, a qui Laporta presta submissió, obediència i una por reverencial, precisament tot el contrari d’aquesta aparença de falsejada agressivitat per la famosa pancarta electoral.
Des de llavors, Laporta i la seva gestió han estat una joguina en mans de l’equip financer de Florentino, que ha assessorat i vigilat totes i cadascuna de les passes de l’actual president blaugrana. El resultat d’aquesta sinergia ha estat nefast pel Barça, perquè el Reial Madrid disposa de marge financer i recursos per a fitxar a Mbappé i a algun altre crac, mentre que el Barça, dit per Laporta, només podrà fitxar dos jugadors d’equip el pròxim estiu, això sempre que traspassi dos tres jugadors per quadrar les pèrdues que ja s’endevinen en un horitzó on, a més a més, dins de tot just tres mesos ja es deuran 100 milions de la venda frustrada de Barça Studios.
Aquesta és la gran batalla que Laporta ha perdut enfront de Reial Madrid, que li treu més 400 milions de marge salarial, gairebé 200 milions en ingressos, 40 milions en el patrocini de la samarreta, 40 milions en drets de TV i 1.000 milions de menys en deute financer pel nou estadi, que al club blanc ja començarà a rendir-li 250 milions aquesta temporada i al Barça, quan estigui operatiu enterament el nou Spotify Camp Nou, solament 100 milions -menys que abans- durant més de 25 anys.
Les credencials de Laporta en aquest torcebraç fallit davant el Madrid són alarmantment pèssimes, raó per la qual Laporta s’ha emmurallat darrere del seu castell mediàtic barcelonista per a atacar l’enemic amb titulars de premsa, que és l’única cosa que li queda.
D’una banda, ha carregat contra el Madrid pel cas Negreira: “El Madrid no s’està portant bé. Està fent un exercici de cinisme que no és acceptable i sense precedents. El jutge Joaquín Aguirre, a instàncies del Reial Madrid, ha estès el període d’instrucció. Com no han trobat res, ara volen allargar-ho abans que es compleixi un any. Només cal mirar qui han estat durant 70 anys els directors del Comitè d’Àrbitres. Exdirectius, exjugadors del Madrid i en alguns casos, tot alhora. Això no ho acceptem. Estic segur que el Barça sortirà absolt. Encara confio en la justícia. És una campanya orquestrada, no sols pel Madrid, també per LaLiga, en la qual encara estic dins”.
Per un altre costat, ha acusat també Reial Madrid TV de poc menys que de terrorisme arbitral: “El que fa Reial Madrid Televisió és una vergonya. Barça TV mai va fer propagandisme. Si tenen decència, no entenc com poden fer-ho. El Comitè d’Àrbitres i la Federació haurien d’actuar. Per això, estenen l’extensió del procediment de Negreira, per a pressionar. És un club que sempre és afavorit per les decisions arbitrals (…) Va ser una vergonya el que va passar davant l’Almeria. Ho va veure tothom i, en canvi, ells diuen que els àrbitres afavoreixen al Barcelona. Estic molt enfadat per això”.
Una postura, en conjunt, que s’hauria de traduir, per coherència, en una ruptura de les relacions entre el Barça i el Reial Madrid i la impossibilitat d’aconseguir cap mena d’acord, ni tan sols estratègic entorn del futbol espanyol o internacional. Laporta, en canvi, no s’atreveix a donar aquest pes. Ben al contrari, es va abraçar a Florentino Pérez en la Supercopa d’Aràbia i no hi ha dubte que, de cara al clàssic de la Lliga al Bernabéu, se celebrarà el tradicional dinar entre directives.
Encara més, Laporta no s’ha mogut de la seva posició de fidel escuder de Florentino Pérez en la quixotesca i desnodrida iniciativa de la Superlliga, al mateix temps que, també covardament, s’ha avingut a defensar la possibilitat de negociar un acord amb la UEFA després de la sentència del 21 de desembre passat.
El FC Barcelona, en qualsevol cas, és l’únic club que obertament dona suport a la bogeria de Florentino Pérez d’una forma incondicional, segons ell, perquè el Barça obtindria un fix (avanç en forma de préstec) de 370 milions i també perquè es parla d’una prima de fidelitat de 1.000 milions per als dos clubs (Barça i Madrid) per no abandonar el projecte, un extrem que ha acabat per convèncer la resta dels clubs per a no seguir en la bretxa i desentendre’s.
Aquesta lleialtat i subordinació de Laporta a la voluntat de Florentino Pérez, evidents i indiscutibles des de la pancarta que el president blanc va ajudar a col·locar prop del Bernabéu fa ja tres anys, guarden relació, segons algunes fonts, amb els secrets que Florentino coneix de Laporta i amb els favors que el president blaugrana li deu per assumptes que només saben tots dos. Entre ells, s’ha comentat extensament, l’empenta del cas Neymar en l’Audiència Nacional, forçat a entrar en sala sense cap base ni indicis reals, com ho va fer, sota les acusacions de corrupció entre particulars, administració deslleial i falsedat documental entre altres delictes que, després es va demostrar, van ser completament inventats. En el seu moment, darrere de la querella de Jordi Cases van aparèixer noms directament vinculats a l’entorn de Laporta i una proactivitat més que sospitosa de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat, estaments integrats, per cert, de no pocs habituals de la llotja del Bernabéu.
Per a Laporta, per la raó que sigui, Florentino és completament intocable, inesmentable, i al Reial Madrid només el pot atacar dins d’uns límits i sense travessar determinades línies vermelles. S’endevina por darrera d’aquest respecte.
