Aquesta setmana, en la qual se celebra el dia més reivindicatiu sobre els drets de la dona i la necessària igualtat de gènere en tots els ordres de la convivència, el Ministeri de Treball i Economia Social ha obert un expedient a la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF) i a 16 clubs, entre ells el FC Barcelona, per presumptes vulneracions en els plans d’igualtat, possibles discriminacions retributives i de protocols obligatoris d’assetjament en el treball.
Ha estat, en el cas del Barça, una patinada de la vicepresidenta Yolanda Díaz per desinformació o per una negligència del seu departament a l’hora de recopilar els elements d’anàlisis i de valoració per a tramitar una sanció. La realitat és que, precisament, l’FC Barcelona té un pla d’igualtat des del 2013, set anys abans que entrés en vigor la legislació en aquesta matèria, sent pioner en el seu desenvolupament, i està en marxa el tercer pla d’aplicació amb la intenció de perfeccionar-lo i de millorar-lo.
Existeixen protocols especials també en els equips formatius i no es pot negar que si un club en el món ha posat el focus en la potenciació del futbol femení, professionalitzant abans que ningú la seva estructura en el context del futbol espanyol i avançant a passos de gegants sobre el ritme dels seus rivals europeu, aquest és el Barça.
Una altra cosa molt diferent és que la junta de Joan Laporta continuï sent la menys paritària de la història moderna quant a la presència i participació de les sòcies, ja que, en la mateixa junta, només una dona, la vicepresidenta institucional Elena Fort, representa a una massa social amb el 26% de dones, segons el cens a 30 de juny del 2023. I no sembla que Laporta estigui preocupat per aquesta situació, a la qual tampoc va prestar un especial interès en el període d’eleccions.
Sens dubte, és una junta que coixeja en aquest sentit. La de la Laporta és una directiva amb un perfil bastant tradicional: masclista, si es vol dir d’aquesta manera, a la vista dels tics, les conductes i els seus hàbits visibles i domèstics.
Per descomptat, no és obligatori imposar a la força o artificialment un numerus clausus de dones directives si Laporta se sent còmode amb aquesta no paritat que sí que es persegueix en altres àmbits de la societat d’avui, en altres institucions i entitats. Fins i tot en l’administració. En el Barça, d’altra banda, l’absència d’aquesta sensibilitat no ha provocat debats ni tampoc tensions socials, és una situació acceptada.
On han aparegut indicis lamentables i reprovatoris en la matèria ha estat en la gestió del petó de Luis Rubiales a Jenni Hermoso, en la qual la reacció oficial de Laporta i del club, a més de tèbia, va ser acuradament proteccionista a l’hora d’intentar defensar l’aleshores president de la RFEF fins a l’últim moment. De fet, la junta no va demanar la dimissió de Luis Rubiales en cap moment ni va oferir un suport definit, contundent i vinculant a l’aposta de les seves pròpies futbolistes, base de la selecció, que es van jugar la seva carrera amb un desafiament personal per a canviar els rancis mecanismes masclistes, sectaris i sexistes de la Federació.
L’única veu discrepant va ser la de la mateixa Elena Fort, desmarcant-se del comunicat oficial del club, perquè precisament no contenia els elements necessaris de compromís i solidaritat amb les seves figures del femení en un cas d’abús que ha arribat als tribunals. Va ser una imatge lamentable l’oferta per Laporta i la seva junta, passant olímpicament de l’assumpte, i una ocasió perduda per Elena Fort d’exercir i de demostrar conseqüentment les seves conviccions amb una dimissió que sí que hauria tingut l’impacte de denúncia i de reivindicació que requeria la situació.
El retrat final és el d’un club on l’esport femení frega l’excel·lència i els protocols són impecables, almenys en teoria, però que segons el govern no es compleixen per part d’una junta que, per descomptat, no té com a prioritat avançar en la igualtat de gènere. Si això és masclisme en algun grau, llavors el Barça ho és en alguna mesura per culpa de la junta actual.
