Barcelona va retre homenatge aquest dimarts a Juan Antonio Samaranch en un acte institucional presidit per Felip VI, amb la presència de Salvador Illa i Jaume Collboni, que van reivindicar el paper decisiu de l’expresident del COI en l’elecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. Tant el Govern com l’Ajuntament van destacar la seva contribució a la projecció internacional de la ciutat.
Però la figura de Samaranch continua generant incomoditat en sectors de l’esquerra política i social. El motiu no és el seu llegat olímpic, sinó el seu passat franquista. Samaranch va ser procurador a les Corts franquistes, delegat nacional d’Esports i president de la Diputació de Barcelona durant la dictadura, una trajectòria que els seus crítics consideren impossible de separar de la seva biografia pública.
Aquest debat no és nou. Quan es va plantejar per primera vegada dedicar-li un carrer a Barcelona —ara el PP recupera la idea amb l’avinguda de Montjuïc—, diverses veus de l’esquerra municipal s’hi van oposar. L’exregidora d’EUiA Isabel Ribas va arribar a qualificar de “contradicció” homenatjar Samaranch mentre s’eliminava simbologia franquista dels carrers de la ciutat.
Les crítiques han arribat també des del periodisme i els moviments socials. L’exdiputat de la CUP i periodista David Fernàndez ha recordat en diverses ocasions el passat franquista de Samaranch i ha qüestionat que els reconeixements institucionals tendeixin a obviar aquesta etapa de la seva trajectòria.
Per això, setze anys després de la seva mort, Samaranch continua provocant el mateix debat: si Barcelona ha de recordar-lo sobretot com l’home que va portar els Jocs Olímpics a la ciutat o també com un alt càrrec d’un règim dictatorial del qual mai no va renegar públicament.
