Pràcticament, els mateixos col·lectius de socis del FC Barcelona que van promoure en el seu dia el vot de censura contra Josep Maria Bartomeu s’han convertit avui en una mena de ploraneres de la junta de Joan Laporta que el president utilitza al seu gust i necessitat amb l’única finalitat d’aparentar que al voltant de l’entitat batega una vida d’activisme, participació i capil·laritat democràtica. És a dir, per semblar que el Barça continua viu socialment quan és evident i està més que provada la més que absoluta desconnexió i aïllament de la junta respecte a la massa social. Fins a l’extrem que, segons algunes fonts, l’escena de crispació i de nerviosisme que va acabar amb l’aterratge forçós d’una safata de canapès al terra de l’avantllotja del Lluís Companys va arribar precedida de les crítiques d’entre un i tres socis que, a la vista del mal partit de l’equip davant el Granada, van cridar “Laporta, dimissió!” reiteradament.
En contrast, per al president va resultar balsàmica la reunió mantinguda l’endemà, en un entorn completament relaxat i de seguretat, a les oficines del club, amb els representants d’El Senyor Ramon, Dignitat Blaugrana, Compromissaris FCB, Seguiment FCB i Un Crit Valent, col·lectius que si per alguna cosa s’han destacat des del març del 2021 no és precisament per la seva capacitat per a la fiscalització de la gestió de la junta i molt menys de la defensa dels drets i les llibertats dels socis als quals diuen representar i salvaguardar. Almenys aquesta era la seva raó de ser i infatigable anar i venir pels mitjans i per la premsa acusant Bartomeu de l’apocalipsi barcelonista i demanant a crits la seva dimissió perquè el club no podria suportar ni un sol dia més la presidència.
Avui, davant d’un panorama veritablement dantesc en l’àmbit econòmic, amb pèrdues milionàries i una alarmant caiguda dels ingressos, sense pandèmia, tancades i inutilitzades totes les vies de control estatutari sobre la directiva, amb els socis anestesiats i expulsats, fins i tot, de Montjuïc, i un panorama esportiu esperpèntic al voltant d’un entrenador que no vol ser-ho i que al president li hauria agradat destituir-lo fa setmanes, aquests padrins del barcelonisme han corregut, servils, a donar suport al president. Com a la resta, Laporta els entabana i toreja, si s’escau, mentre desfilen cantant el Cara al sol d’aquest neobarcelonisme on un dels principals personatges, paradoxalment a l’ombra, no és cap altre que el cunyat franquista de Laporta, Alejandro Echevarría. Gairebé segur que va ser ell qui li va xiuxiuejar la conveniència de dedicar-los uns minuts-escombraria a aquests groupies i al teatret del seu fals protagonisme en el decorat de cartó-pedra del laportisme. De fet, Laporta evitava aquesta reunió, per pura desgana, des de feia més d’un any.
La seva última i més recent actuació anterior, només fa unes setmanes, va ser el llançament d’un comunicat d’impacte zero sobre la necessitat, poc concreta i massa subtil, de fer front als enemics del club, probablement una al·lusió crítica a les informacions d’El Periódico sobre els abusos laborals i esclavisme denunciat a l’Espai Barça, i de “tancar files al voltant del Club en aquests moments socials i econòmics complicats que ens està tocant viure, transmetent molta positivitat i confiança en allò que ha d’arribar. Tenim una excel·lent base esportiva, tenim el millor Club poliesportiu del món, tenim una Masia envejada a tot el planeta i som pioners en la promoció i pràctica de l’esport femení i en les causes socials. Per tot això, estem convençuts que val la pena continuar lluitant per un Club millor”, van signar plegats.
També van deixar dit que “treballem i treballarem per continuar reclamant transparència respecte a totes aquelles qüestions que ens preocupen i que alhora ens il·lusionen, entre elles, l’Espai Barça, el projecte més important, pel seu impacte social i econòmic, en els nostres més cent vint anys d’història. Reiterem la necessitat de tenir mecanismes de diàleg i participació real i activa entre els socis i sòcies, molt més enllà de la informació donada pel Club, necessària, però en cap cas suficient, per canalitzar les inquietuds i interrogants que durant tot aquest procés aniran sorgint entre els socis i sòcies”.
Aquesta moguda seva, entre còmica i certament patètica, confirma que, a hores d’ara, el que semblava un teixit barcelonista sensible, vital, compromès i actiu d’altres temps no tan llunyans només era la instrumentació del laportisme, amb la cobertura i participació directa del mateix Govern de la Generalitat, amb el propòsit d’agitar l’entorn, fer fora Bartomeu de la llotja i preparar el retorn d’un president tan espavilat a l’oposició com a inútil i tòxic per a la governança.
Molt pocs socis, aïlladament, es pregunten avui a les xarxes socials on són els barcelonistes amb mitjans, legítima representació, orgull culer i amor propi per saltar a la sorra de l’oposició i intentar frenar la caiguda laportista cap a l’abisme i també per què els esmentats grups El Senyor Ramon, Dignitat Blaugrana, Compromissaris FCB, Seguiment FCB i Un Crit Valent s’atribueixen, o els atorga la junta, aquesta representativitat, quants socis els integren i quines altres activitats barcelonistes promouen, obertes, participatives, de debat o de divulgació. També reflexionen sobre el fet que Laporta forci la relació telemàtica amb els compromissaris per dominar les assemblees i fer callar la seva veu, a més d’haver suspès les sessions amb socis i, en canvi, s’asseu amb una minoria que, és clar, utilitza i manipula a favor dels seus interessos.
Després de la reunió, no haurien d’haver fet un exercici de transparència de cara als socis amb un d’aquests comunicats seus, resumint el que s’ha tractat? Els va dir Laporta quins plans esportius té? Com taparà el desastre de Barça Studios? L’equip es podrà reforçar a l’estiu? Laporta i Deco també es volen carregar l’estil de joc, a més del de propietat, l’economia i el poc que queda de patrimoni?
La sensació que s’ha instal·lat entre els pocs socis que encara sospiren per un miracle en forma de reacció social és que si aquests col·lectius mantenen el seu esperit col·laboracionista i de rendició, d’apagat tècnic en definitiva, no queda cap esperança d’iniciar i fer progressar accions visibles i sòlides de protesta, disconformitat i desacatament a l’autoritarisme laportista. És com si, en qüestió de mesos, paral·lelament a la demolició de la tercera graderia i l’entorn de l’estadi, també s’hagués esfondrat l’arquitectura social del club, fet que han certificat les assemblees organitzades pel KGB de la directiva laportista a l’empara d’una sincronitzada i efectiva tasca d’anestèsia i amnèsia mediàtica.
No pot ser més significativa la radiografia blaugrana d’aquests grups tan rigorosos, metòdics i agressius en els millors dies d’oposició a la junta de Bartomeu en què no s’avaluen el rendiment, els costos i el futur del primer equip, els balanços econòmics, la salut de la democràcia social, l’endeutament patrimonial i la burla financera al voltant de l’Espai Barça. Només es refereixen, i aplaudeixen, a l’eficiència de la Masia i els èxits del femení de les seccions. És a dir, el millor de l’herència de Bartomeu. La resta, com és notori i reconegut, només ha fet que empitjorar.
Finalment, Laporta els va prometre, va assegurar i va jurar que no obriria cap debat sobre la conversió del Barça a SA mentre duri la presidència. Ingènuament, van interpretar la predisposició del president a evitar aquesta deriva quan, en realitat, s’està referint que aquesta sortida única vindrà imposada totalment o parcialment a canvi del deute o que sortirà corrent un minut abans del que és inevitable.
