Les famílies pageses i ramaderes són el pal de paller que vertebra i manté amb vida el territori de Catalunya. Sense la seva presència i resistència, el Principat, més enllà de les grans conurbacions industrials i turístiques, seria un gran erm embardissat i envaït per boscos abandonats i malalts.
Per tant, l’arrelament i la continuïtat de les poblacions pageses -en masies o nuclis rurals- és una conquesta fonamental de la civilització que cal preservar, costi el que costi. Viure al camp i del camp ha de ser un bon negoci, per tal que els que han pres aquesta opció i resisteixen els cants de sirena de la ciutat obtinguin uns ingressos gratificants que els compensin el gran sacrifici personal i familiar que fan.
L’agricultura i la ramaderia no són només el “sector primari” de l’economia. Aquestes activitats són les que expliquen, garanteixen i donen continuïtat a l’existència de Catalunya. Per tant, és obligació de les administracions –amb la Generalitat al capdavant– i de la societat catalana vetllar per la seva supervivència, la seva qualitat de vida (sanitat, educació, comunicacions…) i la seva prosperitat.
Situats a l’any 2024, la pagesia catalana afronta dos grans reptes: la viabilitat econòmica de les seves explotacions i, per tant, la continuïtat de l’històric model de negoci familiar, a causa de la ferotge competència provocada per la globalització del sector; i la sequera estructural que s’ha instal·lat a la conca mediterrània i que col·lapsa les tècniques i la tipologia dels conreus que tenim, tan de secà com de regadiu.
Adaptar-se o morir. D’això, la pagesia en sap un munt, però ara, a més, necessita l’ajuda de les administracions i de tots nosaltres per tirar endavant. La Generalitat ha d’aconsellar i guiar els pagesos i ramaders en la doble revolució que implica l’obertura internacional dels mercats i la dràstica reducció del volum d’aigua disponible per fer funcionar les explotacions. Hi ha productes que fem aquí que han esdevingut comercialment i/o ecològicament inviables i, en canvi, n’hi ha d’altres que, ben promocionats i distribuïts, poden esdevenir una mina d’or.
A Catalunya queden uns 53.000 pagesos, dels quals uns 22.000 són petits propietaris autònoms i 31.000 assalariats. Per tenir una referència, l’any 2001 n’hi havia 73.000. La situació és molt complicada, a causa de l’inexorable envelliment de la pagesia catalana i, en molts casos, la manca de relleu generacional per donar continuïtat a les explotacions.
Per moltes raons -d’equilibri territorial, d’ordenació de la natura, de biodiversitat, de medi ambient…-, és imprescindible fixar, incentivar i mantenir viva la ruralitat. Sabent, a més, que és un ric i saludable reservori de feina, amb capacitat per acollir milers de persones que vulguin gaudir de l’aire lliure i de la qualitat del contacte amb els boscos i els rius.
No cal caure en el fatalisme de l’envelliment i del despoblament de les comarques agrícoles i de muntanya. Al contrari, els estralls del canvi climàtic i el col·lapse de les urbs faran de la vida al camp una alternativa necessària i atractiva. El moviment de repoblació del món rural és un horitzó plausible, sempre que hi hagi els serveis i les comoditats que exigeix una societat occidental del segle XXI.
Els catalans, com a consumidors, hem de fer militància per afavorir l’economia de la nostra pagesia. En aquest sentit, cal que l’administració obligui els supermercats perquè privilegiïn i promoguin els productes locals i de proximitat. Els intermediaris que obliguin el pagès a vendre a pèrdues han de ser denunciats sense por, perseguits i sancionats.
