La postura de les jugadores internacionals del Barça ha estat valenta, decisiva, ferma i, el més important, obertament alineada amb els (presumptes) valors del club que, als seus estatuts, es compromet com a institució a erradicar i lluitar contra qualsevol biaix de sexisme, desigualtat de gènere, discriminació i actituds masclistes. Es pot dir el mateix del lideratge d’Alexia Putellas, dues vegades Pilota d’Or i referent del millor equip del Femení de tots els temps i també la figura més destacada del futbol espanyol, amb un tuit lapidari i oportú en contra de Rubiales després de fer pública la seva posició de no dimitir.
El seu missatge va encendre la metxa de la rebel·lió més gran de la història protagonitzada per la totalitat de les jugadores internacionals, que van signar un document negant-se a vestir una altra vegada la samarreta de la Selecció. El mateix clam de l’afició blaugrana divendres a la tarda amb motiu del Gamper Femení, a base de càntics i crits contra el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), van completar aquest posicionament espontani, natural i sincer que, lamentablement, contrasta amb la covarda i censurable postura de la junta directiva de Joan Laporta, que ha posat una vegada més en ridícul el FC Barcelona davant del món.
Laporta, que no ha amagat el seu veritable instint de complicitat i de protecció cap a la figura de Luis Rubiales, va endarrerir fins al divendres a la mitja tarda l’emissió en nom del club d’un comunicat oficial desdibuixat, incoherent, feble i, en el fons, de suport a la continuïtat del president de la RFEF, perquè aquest ha estat el seu únic interès personal en aquest cas per circumstàncies privades que la majoria dels socis desconeixen i pel pagament de favors obtinguts des de la Federació Espanyola que tampoc no són comprensibles per al barcelonisme. Abundant en aquest trist paper de la junta blaugrana i, per defecte, de la mateixa institució, Laporta no va ser valent per justificar la seva absència de l’Assemblea Extraordinària -va al·legar motius d’agenda- i sí prou covard per fer-li arribar un salvavides vergonyós a Rubiales amb arguments inconcebibles: “Sembla que les explicacions han resultat suficients per als membres presents de l’Assemblea que tenien la potestat de ratificar-lo al càrrec”. Més inhibició i covardia, impossible.
El comunicat blaugrana, com es preveia, a més d’intentar emparar Rubiales, es va desmarcar de les seves pròpies jugadores del Femení, líders del motí de les professionals que s’han jugat la seva carrera a una sola carta per solidaritat, sense fissures, amb la seva companya Jenni Hermoso. No només això, Laporta ha obligat el Barça com a club a anar en contra del propi sentir de l’afició, del tuit del capità del primer equip, Sergi Roberto, de suport total a la causa del Femení, com també ho ha fet l’entrenador Xavi Hernández, i majoritàriament en la direcció contrària d’una premsa que, per primera vegada, malgrat el seu servilisme i patètic silenci en altres escandalosos i tèrbols affaires de Laporta, ha sentit vergonya aliena cap a la tolerància masclista i el suport a la discriminació per part del president blaugrana.
Encara pitjor ha estat el protagonisme dissident i torbador de la vicepresidenta institucional Elena Fort, incapaç d’imposar el seu criteri al comunicat, ja que s’ha declarat partidària de la dimissió o cessament de Rubiales, i incapaç també, arribat el cas, de defensar els drets dels socis, de les dones, dels valors del FC Barcelona, com sí que han fet les jugadores del Femení, anteposant les seves conviccions i el compromís personal com a directiva al temor de perdre els molts privilegis i avantatges que per a ella suposa el càrrec de vicepresidenta. Un càrrec que, com ha demostrat Laporta i algun directiu més, proveeix les oportunitats suficients per no haver de treballar, no gaire almenys, per viure força bé a l’empara del Barça.
No és possible discrepar sobre una cosa tan sagrada, com ha fet ella, de la postura masclista i tan condemnable del club, sent Elena Fort vicepresidenta institucional, i no avergonyir-se prou de seguir a la llotja aguantant bous i esquelles obligada per aquesta submissió incondicional imposada per Laporta els seus directius. Com a dona, a més, segur que ha decebut profundament una immensa majoria de sòcies del Barça que, per sort, se senten únicament representades com a barcelonistes en aquest moment tan crucial per les estrelles del Femení, que a més d’haver sumat a la Champions d’aquesta temporada un Mundial, el primer de la història, han renunciat a la selecció mentre Luis Rubiales i Jorge Vilda ocupin els càrrecs de màxima responsabilitat a l’estructura del futbol femení federatiu.
La qüestió que es planteja ara és si aquesta taca irreversible al currículum de la defensa dels valors del club ha de comportar conseqüències internes. Sembla indubtable que aquesta complicitat amb Rubiales respon, en el cas de Laporta, al seu amiguisme i estima cap al seu company de festes i a canvi de no se sap quins altres lligams, ja que hi ha qui sosté la possibilitat que un dels famosos dossiers de Rubiales tingui com a protagonista el president del Barça i contingui massa material sensible per deixar-lo caure sense aquestes mostres de suport que només ell i l’aparell oficialista de la RFEF, el més caspós, masclista i reaccionari, li han proporcionat.
Si fos per coherència, si tingués de debò un dit de dignitat o li quedés un gram de vergonya, la vicepresidenta institucional del FC Barcelona, Elena Fort, devia haver dimitit al minut de sentir-se, com la resta del barcelonisme, denigrada i marginada per un comunicat tardà, detestable i col·laboracionista amb algú que passarà a la història per uns fets incontestablement desafortunats, però sobretot per no haver mostrat encara un penediment sincer ni les disculpes esperades. L’han hagut d’inhabilitar des de la FIFA perquè ni tan sols el govern d’Espanya ha pogut desarticular una trama de suports impresentables per part de la mateixa estructura federativa i de la inhibició i la tolerància de clubs com el Barça per culpa del egoisme i interessos del seu president.
Elena Fort consent la triple humiliació de veure’s desemparada com a dona, com a directiva i com a sòcia per una junta que, també, ha de plantejar-se quina quota de crèdit li queda si, en un assumpte capital d’imatge, de prestigi i fins i tot de marca, camina en la direcció oposada als propis valors i estatuts del club, del posicionament de la majoria dels seus socis i sòcies i de l’activisme dels seus futbolistes professionals que avui són un exemple de la defensa de la igualtat de gènere i de l’erradicació del masclisme més ranci representat per Rubiales i pels qui, com Laporta o la mateixa Fort, anteposen la seva vida regalada gràcies al Barça a la primera obligació i compromís ètic amb els valors de l’esport i del FC Barcelona. Laporta ha aconseguit que el Barça sigui avui “menys que un club”.
A propòsit d’això, una setmana després, retratat i assenyalat ja públicament per la seva decebedora manera de fer, abans del partit a Vila-real, Laporta es va fer entrevistar a Movistar TV per intentar canviar la dinàmica negativa d’una setmana negra. “Reitero que el comportament de Rubiales ha estat inacceptable, impropi i vergonyós. En cap cas no hem volgut exculpar-ho. Donem un suport incondicional a les jugadores. Jenni estem amb tu”, va dir, per ficar la pota un segon després: “Pensàvem que Rubiales dimitiria, que no tenia més remei”.
De nou, Laporta lluny de la jugada i corrent darrere, a molta distància, de les jugadores del Femení, del seu entrenador, del primer equip i de l’afició. Hores abans, convé aclarir-ho, un grup de socis va emetre un comunicat posant en dubte que Laporta i la seva junta poguessin estar en condicions de continuar representant el FC Barcelona.
