Ara que l’han fet fora de les elèctriques i s’ha de buscar la vida fora del sector, Eduard Romeu pretén viure dels rèdits, imatge i prestigi de ser vicepresident econòmic del Barça, un càrrec al qual va accedir gràcies als diners d’un altre, els de l’aval aportat al seu dia pel multimilionari de Badalona José Elías, propietari d’Audax entre altres empreses. En la seva desesperació per treure el màxim profit d’aquesta posició regalada, Romeu ha perdut els nervis i acaba d’amenaçar directament els socis que no s’han empassat els seus enganys i contes sobre l’Espai Barça, profundament preocupat per si, a més, s’atreveixen a impugnar el controvertit acord de finançament i li desmunten el quiosquet amb què somia perpetuar-se d’alguna manera a l’òrbita blaugrana.
De Romeu se sap que després d’una etapa de cert distanciament amb la resta de la junta, i de jugar al gat i al ratolí amb Joan Laporta, finalment ha entrat en una dinàmica d’absoluta lleialtat i alineament amb Laporta alhora que hi dedica la major part del seu temps a crear el seu propi lobby de premsa i a intentar distingir-se de la resta de la junta com a futur aspirant a la presidència en el format que sigui.
Per la seva poca relació personal anterior i per falta de galons, Laporta l’havia utilitzat durant molt de temps com un simple bufó per a les seves mentides i muntatges tantes vegades com li ha calgut, fora per justificar com fer fora Messi o per fitxar-lo, per exagerar desmesuradament l’herència o per mentir sense gens de vergonya sobre l’Espai Barça, ja que Romeu no tenia cap altre valor afegit que el de servir els capricis i excessos de la presidència després de l’eliminació de l’aval directiu i que el destí el convertís en un estrany i solitari llop en el si de la junta.
Sobrat d’ambició i apressat pel risc de quedar-se a l’atur, en els últims temps ha après a girar ràpidament en la mateixa direcció del vent presidencial i falsejar la realitat fins a l’extrem de creure-la i de confondre aquests caixets complaents de Laporta amb el dret i l’autoritat suficients per ensenyar les dents als socis que el critiquen o que, amb arguments palmaris, l’han fet quedar com un ignorant, un mentider i un entabanador sobre l’Espai Barça.
“Lliçons, les justes”, va dir Romeu als periodistes en clara al·lusió i resposta a Jaume Llopis i al grup de socis que han enviat a la comissió econòmica estratègica del club diferents requeriments i consultes sobre el seu paper en la validació del finançament de l’Espai Barça, especialment intentant determinar el rigor o la inexactitud d’aquest pla respecte de l’acord assembleari sota el qual ha actuat la junta directiva a l’hora de tancar-la amb els inversors.
“Aquests burofaxos es dirigeixen en termes inadmissibles a la comissió econòmica i al Síndic del Soci, que són persones totalment reputades i d’una moralitat irreprotxable que es veuen assetjats per certs escrits que no tenen sentit. No pot ser. I tot perquè no tenen nassos de fer-ho directament al club. Davant de qualsevol repercussió que pugui tenir davant de tercers i que creï un perjudici al Barça per certes afirmacions en negatiu, serem implacables i hauran de respondre del mal que li provoquin al club amb el seu patrimoni. No s’hi val tot i les formes tampoc. Que hi hagi grups d’opinió em sembla bé, però cal tenir cura de les maneres. Els responsables de la comissió econòmica no es mereixen els termes en què se’ls dirigeixen”, ha dit Romeu.
Per voltes que es donin a aquestes afirmacions, el que va fer Romeu, de manera inadmissible, va ser amenaçar els socis discrepants de la gestió. O, el que encara és pitjor, socis que, en el seu legítim dret, han dirigit a estaments del club preguntes o consideracions pendents de resposta, precisament per l’opacitat, la confusió i la deliberada voluntat de faltar a la transparència deguda del mateix vicepresident econòmic en la presentació de l’acord el mes d’abril passat.
La documentació posteriorment coneguda amb tots els detalls sobre el finançament ha demostrat que aquella presentació va ser un engany i un muntatge mediàtic que, tot i això, ha reforçat el mimetisme de Romeu respecte de Laporta a l’hora de reaccionar amb més determinació, agressivitat, convicció i reafirmació de les seves mentides davant de l’opinió pública barcelonista. En definitiva, la mateixa tàctica del seu president, imitativa d’un estil i actitud que, s’ha d’admetre, dona resultats excel·lents pel que fa al control mediàtic i l’èxit de repetir fins a l’avorriment un relat que, no sent veritat, acaba sent assumit, interioritzat i acceptat com a cert a l’opinió pública.
Finalment, la qüestió de l’amenaça enviada per Eduard Romeu al grup de signants dels burofaxos de Jaume Llopis ha generat reaccions tan sorprenents com significatives del grau de sotmetiment i por a l’aparell laportista. Ningú dels amenaçats no ha sortit a defensar la llibertat d’expressió i legitimitat democràtica d’expressar la seva opinió i de plantejar obertament les seves preguntes i dubtes. Al contrari, sembla que els al·ludits han acceptat un acostament i contacte amb l’esperança de suavitzar la relació com si realment l’atac impresentable i tirànic de Romeu hagués causat l’efecte desitjat d’atemorir-los.
Sospitosament, entre les files de Llopis s’han infiltrat socis dels grups d’opinió, entre ells diversos dels que, com membres del col·lectiu Àgora Blaugrana, encara esperen les respostes a les 88 preguntes adreçades a la junta sobre la licitació de les obres de l’estadi a favor de Limak. Ja fa mesos que esperen malgrat les promeses de la mateixa vicepresidenta institucional, Elena Fort, que serien ateses. El llistó de la seva capacitat per humiliar-se i ridiculitzar-se davant de la indiferència, la supèrbia i el classisme de la junta de Laporta no sembla tocar fons.
Encara no s’han adonat que van ser utilitzats per aquest entorn laportista per erosionar i fer fora Josep Maria Bartomeu, només per a la guerra bruta, i que després han estat trepitjats i maltractats sense cap mena de respecte?
No volen obrir els ulls ni admetre que quan s’han posat una mica molestos han estat menyspreats i oblidats per personatges que, com Eduard Romeu, a més els han amenaçat. En altres circumstàncies, si no fossin esclaus del seu propi passat com a oposició, de totes les maniobres i accions que van arribar a cometre contra Bartomeu i que Laporta coneix íntimament, haurien exigit l’única solució digna a aquestes amenaces, la dimissió del vicepresident econòmic. En canvi, la sensació és que temen que els faci una altra renyina.
