“Estem pitjor que amb Bartomeu”. La severa afirmació de Víctor Font, categòrica, sobre la situació econòmica del Barça es pot considerar com la crítica de més relleu i abast abocada en els últims temps per l’oposició a Joan Laporta, si és que l’actitud de l’excandidat es pot considerar com a tal, vistos els seus agosarats esforços per no ser-ho ni semblar-ho.
L’anàlisi de Víctor Font és incontestable amb la informació disponible a l’abast de tots els barcelonistes. El club ha incrementat substancialment el seu deute, també les despeses, i ingressa força menys que l’últim any de la pandèmia. A més, ha vist minvats, per vendes sense sentit i desesperades, els seus actius i patrimoni, i ha consolidat unes pèrdues ordinàries superiors als 200 milions d’euros cadascun dels tres exercicis tancats i signats per la directiva de Joan Laporta.
Una altra cosa és la credibilitat de Font i la capacitat de la seva caixa de ressonància mediàtica sota aquesta infantil estratègica seva de voler passar inadvertit i romandre lluny de l’actualitat i del soroll. Una cuidada obsessió portada a l’extrem, perquè quan per fi ha sortit a donar la cara en representació dels seus milers de votants amb un missatge dur i aclaparador contra la gestió de Laporta, ho ha fet, en el fons, des d’un pla fred i distant, buit de tot compromís.
Sobretot, ho ha fet des d’una perspectiva estranya, amb un discurs tan descriptiu d’una tragèdia com absent d’una càrrega de denúncia i sense un pla d’actuació, cosa incomprensible quan es refereix a una situació desesperada i tan abocada a un desastre social, esportiu, econòmic, financer i patrimonial que amenaça, fins i tot, entre les seves conclusions, amb la possibilitat de “que no hi torni a haver eleccions”. De fet, ell mateix va considerar el fet de no presentar-se ni tan sols a les següents en una reflexió que, més enllà de considerar-se preocupant per als seus seguidors, no sembla ser coherent amb aquesta recurrent fórmula de sortir una vegada a l’any a tocar la trompeta i guardar-la una altra vegada.
Certament, el rol i les expectatives al voltant de la seva figura són desconcertants, ja que no ha estat capaç d’anticipar-se i advertir el barcelonisme dels excessos i perills de la gestió de Laporta, especialment d’aquest darrer any, palanques incloses, ni ha tractat d’impedir el ruïnós pla de finançament amb els inversors a temps d’evitar allò que sembla inevitable.
Per descomptat, tampoc no ha proposat una alternativa al permanent incompliment dels objectius electorals ni al desacatament del mandat assembleari sobre l’Espai Barça.
La conclusió és que el barcelonisme no pot comptar amb Víctor Font per a res, menys encara per frenar la caiguda del club cap a un abisme cada cop més incert i proper.
Per a l’única cosa que ha servit aquesta puntual aparició de Víctor Font ha estat perquè alguns socis s’hagin preguntat si al final tindrà raó aquesta escanyolida minoria, clandestina i perseguida, que des de fa temps nega per activa i per passiva el relat oficial de la recuperació econòmica del Barça i, al contrari, incideix que Laporta l’ha conduït a l’inevitable camí de la seva desaparició i de la seva transformació en una propietat veritablement en fallida i en liquidació, que no desapareixerà com el Reus perquè els inversors s’han assegurat, a través del Espai Barça, el rescat i el control a través del deute.
Continua semblant estrany que no s’hagi presentat al jutjat una demanda d’impugnació sobre el que sembla, segons la documentació pública de l’acord amb el fons de titulització, un flagrant incompliment respecte del mandat assembleari sobre la inversió a l’Espai Barça, el límit d’endeutament i el conjunt de la reforma i nova obra patrimonial àmpliament i detalladament especificada en la proposta aprovada pels socis el 2021.
Jaume Llopis, per exemple, s’ha concentrat a practicar una maniobra d’assetjament restringida a la Comissió Econòmica Estratègica, sembla que amb la voluntat de convertir-la en còmplice de l’actuació de la junta, estratagema que no sembla destinada a cap fi pràctic a efectes de frenar acord i evitar la catàstrofe. Llopis i els seus, un col·lectiu integrat per damnificats dels dos costats, del laportisme i de l’ampli passat, caminen ara com ara sense un líder amb pretensions d’encarnar una oposició seriosa i amb aspiracions. No està en els seus plans actuar frontalment.
A la roda de premsa de Víctor Font, sobre un format estrany en què quatre periodistes el flanquejaven a l’estrada (El País, La Vanguardia, Sport i Catalunya Ràdio), mentre la resta de la premsa omplia el galliner, ningú va ser capaç de preguntar-li si cabia la impugnació o si, en tot cas, ell estava disposat a impulsar-la com a contra mesura. No ho contempla, com tampoc la possibilitat d’un vot de censura com aquell que sí va activar en el seu moment contra Josep Maria Bartomeu, a més d’estar diversos anys com a opositor inclement i pertinaç. Tot al contrari de la submissió i inhibició davant d’una situació, ha admès, molt pitjor de la que va combatre amb totes les seves armes i recursos contra Bartomeu.
No seria lògic que obrés de la mateixa manera i igual de responsablement? Víctor Font sí que va deixar clar que no és moment per fer passos que puguin alterar o desestabilitzar la bona feina en l’àmbit esportiu que, a parer seu, està fent la junta amb Jordi Cruyff, Salvador Alemany i especialment Xavi. O sigui, que sí que li val d’excusa la Lliga de Xavi i no els doblets o les Lligues d’Ernesto Valverde. Font encara va deixar a l’aire una sensació més inquietant quan va justificar la seva voluntat de rentar-se les mans i tornar a retirar-se en base que “no hi ha unitat a l’entorn i així és molt difícil”.
Per què, aleshores, sortir-ne a rebre un bany mediàtic? La resposta encara és més decebedora: només per presumir de Xavi. I el Barça?
