A Laporta li surt molt car haver tocat la butxaca als socis

Abusar als preus de Montjuïc ha baixat la seva popularitat i Elena Fort ha mentit argumentant que estava prevista una revisió de les quotes que pot suposar 15 milions menys d'ingressos

Elena Fort

La capacitat de la vicepresidenta Elena Fort per mentir i intentar entabanar els socis i la resta del barcelonisme no té res a envejar a la del seu president, Joan Laporta, una habilitat que li servirà, com ha comentat al seu cercle més personal, per arribar-hi a ser algun dia la primera presidenta de la història del FC Barcelona. De moment, però, ja ha passat a ocupar un lloc destacat en el rànquing de les vergonyes i ridículs d’aquesta junta que, si per alguna cosa destaca no és només pel desvergonyiment i el menor sentit de culpa quan es tracta d’enganyar el soci, sinó per inventar-se les boles i les excuses més vergonyoses per justificar-ho.

L’argument d’Elena Fort per reaparèixer davant els mitjans i anunciar una rebaixa del 50% dels abonaments sobre els anunciats un mes abans no ha pogut ser menys enginyós ni més mentider, ja que ha al·ludit a una certa previsió: “Des que es van fixar els primers preus, que responien a unes exigències econòmiques davant d’un any difícil –ha dit de segones-, el Club es va proposar treballar amb la passibilitat de poder reajustar els preus”.

De vergonya, perquè de la seva primera intervenció per donar a conèixer les condicions aprovades en junta per al trasllat a Montjuïc les conclusions van ser inequívoques en el sentit que, precisament, s’havia carregat un 40% de sobrecost en les equivalències entre les de les graderies de l’Spotify respecte del Lluís Companys, amb l’únic propòsit de compensar la minoració d’ingressos que comportava la reducció de l’aforament, de gairebé 100 milions entre tots els conceptes d’explotació.

El missatge de la junta va resultar llavors aclaridor i contundent: o bé els socis compensaven una part d’aquest desequilibri o bé, per la seva omissió, ho farien els turistes aprofitant que els abonats renunciaven en massa a veure els partits a Montjuïc. Pot ser que el primer error de la junta de Laporta fos no consultar abans els socis sobre el trasllat, encara que, per descomptat, al president mai no li ha importat ni ha actuat en funció de la seva opinió o el seu punt de vista. El segon, en la mateixa direcció, va ser aplicar unes tarifes inassolibles per provocar la màxima desafecció i, així, poder concentrar-se en el negoci que més interessa, la revenda de les entrades per diferents vies, un terreny abonat a l’especulació, les trampes, el frau, els diners negres i els arranjaments amb operadors turístics que, la majoria, són amiguets i coneguts.

L’impacte, però sobretot la descarnada i freda comunicació de l’estratègia inicial de la junta de Laporta, a còpia de deixar sense alè els socis abonats amb un augment impossible, va produir la renúncia esperada del 90% dels abonats. Per fregar-se les mans si Laporta, sempre negligent i desbocat, no hagués previst que no tocar la butxaca als socis és el primer manament del barcelonisme que un president ha de tenir sempre en compte i encara menys fer-ho sense una bona causa o sense argument. El 2003, Laporta ja va pujar als socis un 40% els abonaments amb el pretext que Joan Gaspart, ara i sempre el seu millor amic, havia deixat el club arruïnat. Ho va plantejar, això sí, amb la promesa d’aixecar-li les catifes, cosa que conscientment es va negar a fer a canvi d’un tèrbol acord personal, i que sí que va intentar fer amb Josep Maria Bartomeu, aquesta vegada sense trobar un sol delicte per portar al jutjat.

La reacció, no calculada, ha estat d’un malestar social que li ha arruïnat l’alegria de la Lliga i que ha deixat Laporta per primera vegada una mica tocat a les seves enquestes i sorprenent popularitat. Calia arreglar-ho, com sempre tard i malament, i li va tocar a la no menys implacable Elena Fort, molt més creïble en el seu paper de Cruella de Vil que en el de perdonavides, sortir a deixar anar aquesta inacceptable mentida: que ja estava previst treballar a una reducció de les quotes, si l’estat de l’economia millorava, al·ludint ara al contracte anunciat recentment amb Ambilight TV per a la màniga de la samarreta. En cap moment de la seva intervenció a finals de l’abril Elena Fort es va referir a la més remota possibilitat de revisar-les. Més aviat al contrari: va insinuar que en el futur les necessitats i les urgències del club, especialment en tornar al nou Spotify amb els seients i els serveis millorats per als 85.000 abonats, esperava una revisió inevitable.

Per si de cas, Laporta ja va prometre una rebaixa l’endemà de guanyar el títol al camp de l’Espanyol. Ho va fer a RAC1 el matí següent en resposta a una pregunta prèviament convinguda, encara que per més que aquesta notícia es va voler potenciar des del club la rua de celebració va ser la menys multitudinària que es recorda.

Els comptes, igualment, mai surten al món econòmic del Barça de Laporta perquè si Ambilight TV pagarà una mitjana de 10 milions per temporada, menys del que representaven els ingressos per la màniga de fa quatre anys amb Beko, el possible diferencial entre uns abonaments o uns altres no quedaria en cap cas compensat. Si els socis copessin el 100% dels seients disponibles a Montjuïc, la tresoreria hauria ingressat 30 milions amb els abonaments inicials i la meitat amb la rebaixa; o sigui, 15 milions. Molt més si, com la junta esperava, ara s’ocupen localitats amb les quals esperava alimentar la revenda oficial. Així de cara li ha costat la broma a Laporta de jugar amb els abonaments blaugrana que són, històricament, la base del teixit família barcelonista, ja que cadascuna de les famílies del Barça suen per pagar aquesta mitjana de dos o tres abonaments anuals.

Una altra de les inoportunes decisions de la junta va ser deixar molt clara que el pagament de l’abonament no garantia en cap cas disposar d’un seient fix ni d’una localitat assegurada a cada partit per acabar de desanimar els socis. Aquesta possibilitat, subjecta a una demanda d’abonaments superior a l’oferta, es va dissipar de seguida. Ara cal veure la dimensió de la resposta dels socis a aquesta sobtada i imprevista rebaixa que, per descomptat, encara enlletgeix més i posa en dubte la proposta original, sens dubte maleficent, antisocial i pròpia d’una junta que, havent venut el Barça els seus creditors de l’Espai Barça, ja li és igual si el soci està més o menys content.

(Visited 226 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari