El fil trencat

Because something is happening here / But you don’t know what it is / Do you, Mister Jones? / Bob Dylan / Ballad of a Thin Man,  1965.

Aquesta frase va fer fortuna: Dylan materialitzava la perplexitat d’una generació adulta que no entenia que estava passant: Per què alguna cosa està passant aquí, però vostè no sap el que és, no és així, senyor Jones?

I el que estava passant i encara passaria més, és que aquells joves dels anys 60 (precedits per les inquietuds dels beatniks i dels angry young men) s’obrien a un paradigma diferent respecte al que era el fil tradicional i generacional: treballar, fer una família i mantenir l’ordre de les costums morals. El pacifisme, l’antiautoritarisme, la llibertat sexual i una diferent expectativa sobre la vida eren coses que Mister Jones no acabava d’entendre: que els hi passava a aquests joves?

El tall generacional dels 60 i els 70 va ser molt notable. I no tant en els seus resultats polítics (De Gaulle va guanyar les eleccions malgrat el Maig del 68 i, a pesar de la gran mobilització hippie i pacifista, Nixon va guanyar les eleccions el 1972), sinó en el canvi d’actituds respecte a la moral sexual: el matrimoni no va ser mai més un requisit per les relacions íntimes, i es van naturalitzar les diferents orientacions sexuals. Això va ser el motiu principal de la confrontació generacional, sovint amb el resultat de trencaments familiars: les nostres companyes (soc d’aquella generació) varen patir refús i rebre qualificatius despectius de caràcter masclista, quasi sempre de boques de les mares (bonica contradicció).

Malgrat les dificultats sociopolítiques (les grans crisis dels anys 70) aquesta generació tenia una ingènua confiança en el futur. I majoritàriament va ser entusiasta en la seva incorporació al món polític i laboral.

Com a professor vaig viure aquells anys 80 i 90 on calia inventar a cada pas, i on el debat amb els “majors” era d’idees, amb l’eina del convenciment i de la pràctica democràtica. I, fins a època recent, la relació amb les generacions posteriors s’ha vehiculat a través de la confrontació d’idees, tenyida de vegades amb una certa passivitat.

Per això l’esclat de les places el 2011 va ser rebut amb una certa sorpresa, ja que les generacions nascudes als 80 havien mostrat una certa desvinculació. Per cert, sorpresa il·lusionant i engrescadora.

Fa uns pocs anys, amb professors de diferents edats (estem parlant d’estudis superiors) hem constatat l’aparició d’una actitud de l’alumnat que ressuscita una certa batalla generacional. Els debats a classe estant tenyits, no ja d’una diferència d’opinió i criteri, sinó d’un clar enfrontament generacional, una espècie d’esmena a la totalitat basada en el paràmetre d’edat (reitero: amb professors entre quaranta i seixanta anys). Això dificulta el transvasament d’experiències, l’aprenentatge comú. I trenca el fil entre generacions.

A l’àmbit familiar, concretament el paper dels avis i les àvies, està patint una situació similar: àdhuc en certs llibres de caràcter còmic es recomana als avis el silenci total respecte a la cria dels petits, amb la consideració implícita d’una absoluta desconeixença del que això significa, com si abans de ser avis no haguéssim sigut mares i pares. No cal transmissió d’experiències: qualsevol web o informació de la xarxa té molta més credibilitat. I no dubto de la bona voluntat d’aquestes joves mares, però sí sobta aquest menysteniment de les experiències prèvies, del fil que unia àvies-mares-filles (per una altra ocasió, el paper dels barons). En aquest fil trencat (o diluït) és significativa l’aparició d’una nova figura: les doules. Són dones que acompanyen en el prepart i el postpart (lactància, criança), sense ser especialistes mèdiques; és a dir, fan el que tradicionalment feien les mares de les mares. Hem substituït el fil invisible per una figura aliena i prestigiada.

A l’àmbit social (associacionisme) es constata una presència aclaparadora de jubilats, i minsa presència de joves: moltes associacions tancaran la barraca a falta de relleu generacional. I no és perquè els objectius siguin obsolets: sanitat pública, ecologisme, habitatge… Ah!, aquest darrer sí, perquè toca directament de manera pràctica i immediata.

I potser aquí està la clau: massa negre el futur a llarg i mitjà termini per a engrescar-se, i sí a la urgència de l’immediat (no ho critico).

Curiosament, aquesta batalla generacional actual no té la confrontació ideològica i moral que sí que tenia la dels anys 60, per molt que les dites “guerres culturals” intentin avivar-la.

Sembla ser que aquest futur massa negre té uns culpables: nosaltres, la generació del règim del 78. He tingut diverses converses on directament se’ns culpabilitzava de les actuals misèries, precarietats i futur incert (per cert, a mi no se’n va passar pel cap culpabilitzar al meu pare del fet que sofrissim una dictadura).

És cert, mr.Jones, alguna cosa està passant i jo no entenc res. Sí que em dol aquest trencament, aquesta falta de sumar experiències, perquè el món que tenim i que ve, ens necessita a tots.

I penso que ara no és el millor moment per trencar el fil generacional.

 

(Sospito que aquell “nosaltres viurem pitjor que els nostres pares” del 15M i els algoritmes de les xarxes, han estat uns components bàsics en aquest trencament. I potser nosaltres vam ser uns pares massa facilitadors: veure La tentación de la inocencia, P.Bruckner, 2006).

(Visited 130 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari