Suposant que Joan Laporta tingui alguna estratègia corporativa sobre com afrontar el cas Negreira, la qüestió de fons que ja apareix clara i definida és que es tracta d’un altre joc dels seus, confús, intuïtiu, improvisat i capritxós per fer veure que es defensa el Barça, si més no amb l’aparença, però amb la fredor i la distància de qui, per les circumstàncies, es veu obligat a incloure en aquest pack Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, dos expresidents amb qui històricament ha mantingut relacions tenses, enfrontades i, en determinats moments, agrament polèmiques. En el cas de Bartomeu, a més, amb un dossier d’acusacions presumptament penals enviat a la Fiscalia després de radiografiar els comptes amb dues auditories, una due dilligence i un forensic, a més de l’ull infal·lible de l’amiguet del president, el compliance officer, Sergi Atienza, sense detectar aquests pagaments a José María Enríquez Negreira que Laporta va decidir instaurar el 2005. Molt curiós tot plegat.
Al diccionari no es pot trobar una única paraula, ni tampoc unes quantes, per definir com s’instrumentalitza en la realitat aquesta protecció de la institució blaugrana de l’amenaça de condemna per una sèrie de possibles delictes que, a la via penal, només en pot afectar dos dels presidents implicats, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, pel fet que Joan Laporta, que va formalitzar les retribucions a Enríquez Negreira a partir del 2005, tot fixant una remuneració superior al mig milió d’euros, queda fora de l’abast de la Fiscalia i de la jutgessa d’Instrucció per la prescripció dels presumptes delictes esmentats.
Dit d’una altra manera, més directa, els únics possibles condemnats pels tribunals a la via penal són el mateix FC Barcelona com a figura jurídica, els expresidents Rosell i Bartomeu, i dos exexecutius de Bartomeu, Òscar Grau i Albert Soler.
En cap cas Joan Laporta ni ningú de la junta actual. Per això Laporta ha decidit amagar-se des del primer moment, ja que li regira l’estómac abanderar l’eventualitat defensa de la institució si es pot confondre, relacionar o abastar la de Rosell, Bartomeu i la resta. Poc importa, en definitiva, que el Barça acabi patint les conseqüències d’un procés judicial que, segons els seus càlculs i el dels especialistes, no serien ni de bon tros irreversibles ni insuperables a la llum d’uns indicis que difícilment poden conduir a demostrar que el FC Barcelona va influir a la competició mitjançant els pagaments a Enríquez Negreira. El cas extrem de condemnar el club al cessament de l’activitat o la dissolució sembla impossible i molt allunyat d’una possible multa en l’hipotètic cas d’una condemna que no s’acumularia a la del delicte fiscal admès com a resolució del cas Neymar, ja que pel seu caràcter lleu ja no figura com un antecedent penal que pogués ampliar les conseqüències d’una sentència.
La situació conté una mica de comèdia boja, encara que gens romàntica, això sí que no, i de broma macabra, puix el president que se n’anirà de rosetes, Laporta, a més d’estar en el veritable origen del cas, ha d’evitar i replicar les acusacions al club i, per derivació, les que impliquen aquests dos successors del seu primer mandat que, amb el pas del temps, s’han convertit també en antecessors.
El cicle sembla diabòlic i obra d’un guionista pervers, situant a l’eix de la defensa del Barça, indissociable de la de Rosell i de Bartomeu, un president com Laporta que ha basat el seu retorn a la llotja del Camp Nou en la demonització sistemàtica del passat, de la desastrosa, inqualificable i pèrfida gestió dels dos expresidents als quals ha esquarterat públicament i reiteradament abans que, per culpa del cas Negreira, li toqui repetir una vegada i una altra que el club no ha comès cap delicte ni ha comprat a cap àrbitre.
Laporta se sent més còmode eludint la responsabilitat de donar les explicacions oportunes i buscant nous enemics com el CSD, LaLiga, el Reial Madrid, la RFEF i la UEFA, circumstància que li permet aparèixer com la víctima d’una gran conspiració mundial en contra de la seva gestió, segons ell provocada per haver retornat el Barça a la primera línia del futbol mundial i tenir el Reial Madrid a punt de guanyar-li la Lliga.
És el seu conte particular, creïble o no, que utilitza per no afrontar els fets amb la veracitat i l’autocrítica necessàries, per fugir de l’embolic en què ell mateix es va ficar el primer dia, admetent aquests pagaments com una cosa normal i estesa entre la resta dels clubs, i no haver de dir alt i clar que si el Barça és innocent de tot allò que se l’acusa també ho són Rosell i Bartomeu.
No ho farà mai, ni tan sols a les portes d’aquest infern que es va acostant i que, en tot cas, arribat a un punt de veritable desesperació, l’inclinaria per acusar Rosell i Bartomeu de les possibles conseqüències abans que alinear-se amb ells, amb el Barça en definitiva, en un front unitari i decidit davant les possibles conseqüències del cas.
La inacció i la passivitat de Laporta, que intenta dissimular amb els escarafalls contra Javier Tebas i les querelles a periodistes, són la causa que, fora de Catalunya, el Barça sembli cada vegada més culpable i que la mateixa UEFA es vegi gairebé en l’obligació d’intervenir-hi amb un càstig exemplar. Laporta fa la sensació d’estar permanentment reptant la UEFA, desafiant-la que s’atreveixi a tocar-li un pèl.
No ha ajudat, ben al contrari, la fanfarronada de Laporta consistent a amenaçar Aleksander Ceferin amb una demanda milionària contra l’organisme que presideix per danys i perjudicis, sobre uns 100 milions, en cas d’excloure el Barça de la Champions una temporada. Possiblement, haurà condemnat el club a la seva definitiva ruïna amb una provocació que més té de fanfarronada i de patètic heroisme que de base legal i d’autèntiques possibilitats, ja que com a club membre accepta sotmetre’s a les regles i normativa pròpies d’una associació privada.
Potser, finalment, a Laporta l’hagi enviat Florentino Pérez a forçar una ruptura amb la UEFA que remogui la consciència -o sigui la tresoreria- dels clubs que van fer un pas enrere quan l’invent de la Superlliga va topar amb la reacció popular dels clubs de la Premier i fins i tot dels governs de la Unió Europea.
Laporta, en definitiva, té més clar qui no vol al seu equip -Rosell, Bartomeu i, fins i tot, la defensa de la mateixa institució- que contra qui vol anar i amb quines armes. Perillosíssim.
