El 3 d’abril de cada any es reivindica el Dia Internacional contra els (mal anomenats) Paradisos Fiscals, commemorant la sortida a la llum dels Papers de Panamà (Panama Papers) per part d’un centenar de periodistes el 2016.
Els massa freqüents escàndols fiscals i financers com els Papers de Panamà, Paradise Papers, Luxleaks, Llista Falciani etc. ens mostren que el sistema fiscal actual dóna privilegis als grups empresarials transnacionals i als interessos financers globals alhora que evita que els governs nacionals recaptin suficients ingressos per aconseguir una justa redistribució de la riquesa i una aplicació efectiva dels drets humans.
Des del Reial decret 1080/1991, fa més de 30 anys, no s’actualitzava formalment la llista de paradisos fiscals. En aquell moment, eren 48 els territoris o països considerats paradisos fiscals, però la llista es va anar reduint a mesura que se signaven “acords específics d’intercanvi d’informació o convenis per evitar la doble imposició amb clàusula d’intercanvi d’informació”.
Tot i això, malgrat la col·laboració fiscal entre les Administracions Tributàries de diversos d’aquests països i territoris, la llista no s’havia actualitzat fins ara. La nova Ordre HFP/115/2023, de 9 de febrer, redueix el llistat de paradisos fiscals a 24. A més, s’ha aprofitat per actualitzar la definició de “paradís fiscal”, adequant-ho al concepte internacional de “jurisdicció no cooperativa”, i fixant nous factors a tenir en compte.
S’actualitza el concepte de paradís fiscal. Ara passaran a anomenar-se com: Països o territoris de “jurisdicció no cooperativa”, en línia amb els treballs desenvolupats a nivell internacional, tant en el marc de la Unió Europea com en l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). S’actualitzen els criteris per determinar quins territoris tenen consideració de jurisdicció no cooperativa, amb l’objectiu de lluitar contra el frau, l’evasió fiscal i el blanqueig de capitals.
Els (mal anomenats) Paraïsos Fiscals són cau útil, a més de per als evasors i defraudadors fiscals, per a mil i una manera de negocis il·lícits, tràfic d’armes, drogues i tota mena de tropelies al marge de la llei i que atempten contra els drets humans en molts casos. No poder traçar el flux monetari fa que resulti opac per a la investigació i persecució de greus delictes. També s’estan convertint alguns d’ells en “Paraísos Cripto” com a cau per a les esmunyedisses monedes virtuals.
Els països declarats de “jurisdicció no cooperativa” són:
1. Anguila.
2. Bahrain.
3. Barbats.
4. Bermudes.
5. Dominica.
6. Fiji.
7. Gibraltar.
8. Guam.
9. Guernsey.
10. Illa de Man.
11. Illes Caiman.
12. Illes Malvines.
13. Illes Marianes.
14. Illes Salomó.
15. Illes Turques i Caicos.
16. Illes Verges Britàniques.
17. Illes Verges dels Estats Units dAmèrica.
18. Jersei.
19. Palaus.
20. Samoa, pel que fa al règim fiscal perjudicial (offshore business).
21. Samoa Americana.
22. Seychelles.
23. Trinitat i Tobago.
24. Vanuatu.
El diccionari de la RAE defineix “paradís fiscal” com el “país o territori on l’absència o parvetat d’impostos i controls financers aplicables als estrangers residents constitueix un incentiu eficaç per atraure capitals de l’exterior”.
Amb la definició actual, la RAE sembla defensar que és un magnífic objectiu de política econòmica que la tributació sigui nul·la o molt baixa i que s’eviti tot control financer.
A anglès, amb més propietat, a aquests llocs se’ls anomena “tax haven“, és a dir, “refugi o cau fiscal”. Per un error lingüístic (Haven = cau o refugi / Heaven = cel o paradís) es va començar a utilitzar el concepte de Paradís Fiscal, blanquejant, en certa manera, l’ús pervers d’aquests mecanismes d’evasió i frau d’impostos.
Ben cert és que “el nom fa la cosa”, i utilitzar “paradís” per definir un territori que es presta a activitats evasores i de frau, no sembla gaire apropiat.
Des de la Plataforma per la Justícia Fiscal s’està proposant a la RAE modificar la definició “Paradío Fiscal” per “Cau Fiscal”.
L’evasió d’impostos dels caus fiscals disminueix greument la recaptació impositiva (dificultant obtenir els ingressos necessaris per a la inversió en serveis públics essencials), agreuja la injustícia dels sistemes tributaris i afavoreix les grans empreses davant les petites i mitjanes i les persones milionàries davant de la majoria de la població.
Per tot això, des de la Plataforma per la Justícia Fiscal es considera imperatiu sensibilitzar la ciutadania en què la defensa dels nostres drets bàsics passa per la lluita decidida contra qualsevol tipus de frau o evasió fiscal i per l’eradicació dels caus fiscals. Començant per anomenar-les i definir-les correctament.
