Diversos mitjans independents russos informen de les creixents pressions que reben els funcionaris i els treballadors de les empreses estatals russes per tal que lliurin els seus passaports als serveis de seguretat per assegurar-se que no puguin fugir del país, unes restriccions que fins fa poc només s’aplicava als alts càrrecs amb accés als secrets d’Estat. Unes restriccions, d’altra banda, absurdes doncs a efectes pràctics cada cop és més difícil sortir del país.
“Gairebé no hi ha dòlars als bancs”, explica la Ksènia des de Kazan. Per ella això representa un greu problema a l’hora d’enviar diners al seu fill que va aconseguir sortir del país per estudiar idiomes a Ankara i, de passada, fugir d’un possible reclutament. Explica que aquesta escassetat ”també vol dir que la gent no pot viatjar a l’estranger, doncs cap país vol rubles, l’únic lloc que els accepta és Geòrgia”.
És en aquesta decisió d’acceptar la divisa russa on rau el secret del boom econòmic que viu el país. Geòrgia és un dels pocs països que han resultat beneficiats de la guerra d’Ucraïna, amb un creixement que l’any passat va superar el 10% gràcies en bona part als diners que han portat els prop de 112.000 expatriats de la Federació Russa que va acollir només l’any 2022 i que van arribar atrets, també, per una política migratòria que permet als estrangers viure, treballar o establir un negoci sense necessitat de visat.
Pel govern georgià el problema és que el país s’ha convertit en un cau d’opositors al règim de Putin i que la seva població es divideix entre els que anhelen una difícil integració en la Unió Europea i els que encara enyoren l’antiga URSS. I això en una situació amb certes similituds amb la Ucraïna d’abans de la invasió d’ara fa un any, amb dos territoris, Abkhàsia i Osètia del Sud, independents de facto gràcies al suport rus, que de fet es va traduir en una guerra d’un parell de dies l’agost del 2008. Des d’aleshores Geòrgia bascula entre una certa vocació europeista i la necessitat pràctica de no convertir-se en una molèstia pel seu molest veí rus. Un joc d’equilibris que de vegades es tradueix en coses com l’anomenada “Llei russa”, que permetia considerar com a “agents estrangers” aquells mitjans de comunicació i ONGs finançats en més d’un 20% amb recursos provinents de fora del país. Aquestes organitzacions haurien d’afrontar inspeccions fiscals especials.
Pels grups europeistes aquesta norma era una provocació que els allunyava de la Unió Europea, d’aquí que sortissin al carrer fins a aconseguir la seva retirada. Pels enyorats de l’URSS, que sense arribar a ser prorussos, senten una gran desconfiança cap a Occident, la norma era només una mesura destinada a evitar què diners bruts acabessin corrompent el país. “Ja ens va passar un cop quan Mikhaïl Saakaixvili era president”, explica la Nino, una professora d’universitat de Tblissi., “els diners que venien de l’estranger van acabar per podrir el govern i, darrere seu, tot el país”.
Saakaixvili i bona part dels seus ministres van fugir arran la guerra amb Rússia del 2008. Passat un temps, l’expresident georgià va reaparèixer a Ucraïna com a governador de la província d’Odessa. Avui Saakaixvili lidera el Moviment Nacional Unit, que és el partit que va promoure les manifestacions contra la “Llei russa”. Els seus antecedents i la seva aventura ucraïnesa desperten totes les suspicàcies.
“Aquí hi ha molts opositors russos, però també molts refugiats i agents ucraïnesos que, juntament amb els Estats Units, volen desestabilitzar el país”, explica la Nino, “volen aprofitar el conflicte latent per Abkhàsia i Osètia per arrossegar-nos a una nova guerra amb Rússia per intentar reconquerir aquests territoris, una guerra que hauria de servir per obrir un segon front bèl·lic que obligués Rússia a repartir els seus efectius entre dos escenaris diferents”.
Les paraules de la Nino coincideixen, fil per randa, amb les del primer ministre del seu país, Irakli Garibasvili, qui fa unes setmanes destacava com un dels seus grans èxits haver esquivat fins ara el perill d’entrar en conflicte amb Rússia després de la invasió del febrer de 2022, “malgrat els intents de diversos països d’arrossegar-nos a la guerra, intents que encara segueixen. Malauradament, hem pogut escoltar declaracions directes de responsables ucraïnesos en aquest sentit i hem viscut provocacions com la tornada de Saakaixvili al nostre país”.
