La quadratura del cercle d’ERC

Ens oblidem molt aviat de qui estava darrere de l’atac més gran a la democràcia des de la seva instauració; d’aquells que es van treure de la màniga unes “lleis de desconnexió” que pretenien ni més ni menys que “desconnectar” la majoria d’habitants de Catalunya de la seva pròpia terra, essencialment perquè no compartien la seva idea supremacista i excloent. Però a ells els va importar molt poc que mig Parlament s’absentés d’aquella performance que posava els pèls de punta, uns per l’emoció de poder convertir-se en un estat independent, i altres per la por que podia suposar un salt al buit en tots els sentits.

I també s’oblida que a la Carta Magna d’aquesta suposada república que es preveia, el català i l’aranès haurien estat les úniques llengües oficials, donant un termini de deu anys perquè els castellanoparlants “s’adaptessin” a la nova situació. Una constitució, per cert, redactada i defensada, entre altres, pel senador d’ERC, Santiago Vidal. I també ignorem el fet que, a la consulta (em nego a anomenar-lo com a “referèndum”) de l’1 d’octubre de 2017, els partidaris del no van ser relegats a la mínima expressió, al no-res més significatiu.

A mi m’agrada indagar en el passat per adonar-me de les arrels de què neix ERC i de les quals encara no se n’han alliberat. Les hemeroteques ens recorden que Heribert Barrera, que va ingressar al partit el 1934 amb la intenció de ressuscitar el partit de Francesc Macià i Lluís Companys, va defensar, recentment instaurada la Segona República, la deportació dels murcians que havien arribat en massa a Catalunya a l’allau migratòria dels anys vint. Aquí no va quedar la cosa, perquè Barrera no es va retractar mai d’afirmacions com que “a Amèrica els negres tenen un coeficient intel·lectual inferior als blancs, la immigració és la principal amenaça de Catalunya i ningú em convencerà que és millor una Rambla amb gent mestissa que una amb gent blanca” o que “s’hauria d’esterilitzar els febles mentals d’origen genètic”. Per tot això, se li va retirar la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona el setembre del 2020 concedida a títol pòstum el 2012. ERC va votar contra la proposta del partit de Manuel Valls.

Han passat poc més de dos anys d’aquells fets, però abans, el 2013, a Bellvitge, ERC, de la mà de Gabriel Rufián, havia creat Súmate, una mena de plataforma amb la idea d’incorporar castellanoparlants a la independència de Catalunya, encara que es definien sibil·linament com un col·lectiu que “apel·la a totes aquelles persones, sense importar la seva tendència política, que comparteixin els valors democràtics, la defensa de la llibertat, i la voluntat de construir una societat millor”. Van aconseguir ensarronar diversos personatges d’orígens no catalans com el cordovès Eduardo Reyes, l’aragonès Chema Clavero, i altres ja nascuts a Catalunya, però de pares emigrants, com Montse Sánchez i José Manuel Bueno. Carme Forcadell, va assistir entusiasmada com a presidenta de l’ANC a la presentació de Súmate. Tot un retrat de què representa ERC.

I aquest laberint en què s’ha ficat ERC, que uns anomenen pragmatisme i altres “ampliació de la base” (independentista, s’entén) es converteix irremeiablement en caòtic, en una incoherència constant, amb l’únic objectiu de captar votants, fins i tot si les veritats surten tan clarament a la palestra que fan pena. I aquí es juxtaposen dos Gabriels candidats a dues importants alcaldies; Gabriel Rufián, a Santa Coloma de Gramenet i Gabriel Fernàndez, a Sabadell. Fixi’s el lector en els dos accents “a” la dels seus respectius cognoms: un obert i un altre tancat, com si dues ànimes del partit volguessin conviure. Hi ha més. El primer promet una residència pública per a gent gran a la ciutat si guanya les eleccions, de la mà del conseller Campuzano, un xantatge en tota regla i encara més quan la Generalitat fa deu anys que no en construeix cap.

A Sabadell, un Gabriel Fernàndez d’origen uruguaià, es fica a barris plens d’immigrants, on només parla català ignorant d’on venen els seus votants i parlant de “sobirania” (ja no d’independència) i jugant a totes les bandes possibles, incorporant-hi membres d’EUiA a la seva candidatura i prometent la Biblioteca del barri de Gràcia, on va guanyar ERC el 2019, per evitar parlar de la del districte 6, on s’inclouria el barri més humil de Merinals, on va perdre. Intentar jugar a totes les cartes, acontentar tothom, pot esclatar a la cara a més d’un. La gent no és ximple.

(Visited 127 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari