Mira tu, mocosa, intentaré explicar-te alguna cosa sense proferir insults, sense girar-me cap a ningú per preguntar com es diu “això” que es fa per ser infermera, sense aquesta cara de fàstic, gairebé d’odi cap a moltíssima gent que té el català com llengua materna, cap a tots els espanyols que vivim a Catalunya. I ho faré des de casa meva, no des de la meva feina, amb respecte a les meves pròpies normes, no com tu, sense mascareta en un hospital i en hores de feina. Però, què puc esperar d’una choni amb aires de superioritat, molt ignorant i amb una falta de respecte que clama al cel?
Perdona, tia, que t’havia dit que no et dedicaria cap improperi i no cauria en l’escarni. Per cert, coneixes aquestes dues paraules? Al que anem. Ignoro el teu nom, però no m’importa. El més probable és que mai no llegeixis aquestes línies. Sembla que ara estàs preocupada per les conseqüències del teu vídeo. És el que té ser una imprudent. Potser esperaves el silenci davant un atac tan groller al respecte entre espanyols? T’has llegit la Constitució? No tinguis por, perquè tens els de la bandereta espanyola al canell disposats a donar-te un cop de mà. Perquè, a més, has caigut del cel per a aquesta part d’Espanya que està abonada a l’odi per tal d’aconseguir els seus interessos. Potser tu pertanys a aquest grup que parla sense saber o, més ben dit, parla sabent què vol atrapar.
I la primera cosa que vull dir-te és que “el puto C1 de català” no et cal per treballar, però si oposites, per tenir una plaça fixa a Catalunya, què menys que com a mínim aprenguis a parlar l’idioma que es parla aquí . No t’estan negant treballar per no saber-ho. Però és clar, ara anem sabent més coses sobre tu, com que vas gravar un altre vídeo contra el gallec fa uns mesos. “Quan vius a galicia (ho vas escriure en minúscula), preguntes en castellà i et responen en gallec”. Mare meva, quin nivell. És que t’has destapat tant, que has mostrat la teva veritable identitat. Puc entendre que no sàpigues escriure, que no comprenguis determinats vocables de la llengua castellana, però que no sàpigues que el que penges a les xarxes serà motiu de mofa i de vexacions, dona, que estem al segle XXI…
Però a mi m’agrada més convèncer (tot i que no crec que ho pugui fer amb tu) amb un parell d’anècdotes, una a Andalusia i una altra a Catalunya. La primera va succeir a Còrdova, en sortir d’una visita a la Mesquita. El guia va finalitzar les explicacions preguntant si algú tenia dubtes o volia saber alguna cosa més. Entre el grup de persones hi havia un matrimoni que havia estat callat durant tota l’estona. Tot i això, davant la insistència del guia, l’home gran es va disposar a parlar, no amb certa dificultat per expressar-se en castellà, amb un accent català molt definit. El pobre, dit amb tot l’afecte, va demanar excuses per no poder acabar la pregunta, en faltar-li el vocabulari necessari. El guia va somriure i li va dir: “No es preocupi. Tinc uns cosins a Santa Coloma de Gramenet. Fa més de vint anys que els visito diverses vegades l’any i entenc perfectament el català. Faci’m la pregunta en català i jo li responc en castellà”. Perceps el significat d’aquesta anècdota, infermereta d’hospital?
L’altra va tenir lloc fa gairebé trenta anys a l’escola on treballava. Ens va arribar una alumna de Cadis, mira quina casualitat, de la mateixa ciutat on tu ets. Aleshores, com ara, la llengua d’aprenentatge era el català i vam posar tots els mitjans necessaris perquè aquesta nena s’integrés el millor possible a les activitats del centre escolar. Em va encantar aquest accent andalús tan característic d’aquesta zona. Com que jo era el tutor, als pares els vaig dir que no es preocupessin, que hi hauria un procés d’adaptació, que el català l’entendria aviat i que ens dirigiríem a la seva filla en castellà al principi. La mare em va interrompre per dir-me: “No, no, senyor professor, ella ha d’escoltar el català des del primer dia. Parli-li sempre en català, no és tan difícil d’entendre, i quan no entengui alguna cosa, que aixequi la mà i pregunti. Vostès, si és possible, aconsegueixin els llibres en castellà perquè no perdi el nivell de la classe, però, si us plau, no deixin de parlar-li en català, que així ho aprendrà abans. Nosaltres hem vingut a Catalunya per quedar-nos-hi. I ens integrarem en tot; ja hem tastat el pa amb tomàquet”. I va esbossar un somriure andalús d’aquells que t’atrapen.
Però és clar, tu, nena, què has d’entendre…
