Malauradament, ja estem massa acostumats a sentir improperis i insults d’una nissaga de tertulians, impostors de la paraula i escriptors de pa i rave que l’únic que desitgen és que es parli d’ells, bé o malament, utilitzant l’odi com a eina per aconseguir el que volen. Hem arribat a un punt en què, a qualsevol cosa l’anomenen periodista. Sento veritables nàusees quan intento acostar-me a algun article de l’Arcadi Espada; de fet, no ho faig sovint pels efectes que produeix en el meu aparell digestiu. Ja des de la primera línia s’albiren frases enverinades, escrites amb aquella mala llet que porta implícita l’enveja, també la supèrbia; en definitiva, una manera com una altra de mostrar que és un zero a l’esquerra.
L’Arcadi Espada representa ni més ni menys que l’antiperiodisme, amb unes formes que menyspreen la discrepància, que no accepten les opinions contrastades. No, ell va a la seva; no li importa res més que ell mateix. Sort en tenim que ja fa temps que ens rellisca el que pugui dir. Alguns dels meus lectors podrien pensar que, si penso que l’Arcadi és una cosa insubstancial, perquè escric sobre ell. Ai! Quina raó que tenen! Però és que ha tocat uns dels símbols més estimats pels catalans, en Joan Manuel Serrat, i amb això sí que no puc. No val la pena que llegeixin l’article que va escriure amb motiu del comiat del noi del Poble-sec dels escenaris. L’Arcadi estava dolgut perquè el cantautor català havia triat dotze cançons en català i “només” deu en castellà, i que això significava el fracàs del concert, segons ell.
Mare meva, quina estupidesa! Un senyor que no té ni ofici ni benefici s’atreveix a criticar la decisió d’una de les persones que més ens han unit com a poble, que ha cantat en català a tot Espanya sense ser escridassat, que es va atrevir a plantar cara a la dictadura demanant cantar en català el tema La, la, la al Festival d’Eurovisió del 1968, que ha fet del seu treball humil una norma, que és un referent per a molts altres artistes, que ha aconseguit, amb Mediterráneo, traspassar fronteres, convertint-la en un himne, en una de les cançons més mítiques de l’artista.
La llista pot ser més llarga perquè els temes de Serrat van més enllà d’una melodia bonica o d’unes lletres tan unides a la poesia. Quina és la nostra preferida? Paraules d’amor? Cançó de matinada? O alguna de les compostes amb els poemes d’Antonio Machado o Miguel Hernández.
Joan Manuel Serrat ha representat i representa la Catalunya plural, la bilingüe sense odi, la que estima la terra sense tenir en compte el lloc d’origen ni la llengua que es parla. Perquè, tractant-se d’un cantautor universal, ha estat capaç de mimetitzar- se amb tota mena de gent. I encara ara les noves generacions taral·legen les seves cançons i s’emocionen com els seus pares o els seus avis. I no podem oblidar el seu compromís per les causes justes, el seu exili (el de veritat) a Mèxic, i, per mi, el més important, el seu respecte cap a qui pensa diferent. Aquí rau la gran diferència entre l’Arcadi i el Joan Manuel Serrat. El primer resumeix el seu odi cap al cantant en un símil esportiu, de waterpolo, podríem dir, 12 a 10. Com poden imaginar, s’enfonsa clarament a la piscina i s’ofega en la seva pròpia vilesa. El segon, fidel als seus principis, basa la seva feina en l’empatia, en la tria de cançons mítiques, perquè sap, en definitiva, que el públic, tant si és de Ciudad Real, de Madrid o de Barcelona, sap valorar la seva trajectòria musical, sap endinsar-se en aquelles lletres que toquen el cor, que abracen qualitats humanes, que ressalten els aspectes més íntims de persones anònimes que ens envolten cada dia.
Com es podria explicar, si no, que el públic madrileny canti en català alguna de les seves cançons? En això, Serrat ha estat un veritable especialista, una ànima amb una plenitud humanista incommensurable, un exemple, un model de concòrdia que, malauradament, no forma part dels temps que corren. Per això és tan important reivindicar-lo amb força més que mai. Les xarxes ja s’han encarregat de traslladar el seu rebuig a un individu com l’Arcadi Espada, titllant-lo de miserable, però, ho han fet mitjançant el compte de Twitter de Cayetana Álvarez de Toledo, perquè ell té restringida l’entrada de comentaris. Ja veuen per on va la cosa; llençar la pedra i amagar-se. Jo hi poso un nom a tot plegat: covard.
