Confondre Catalunya amb la llengua catalana és un error garrafal i molt perillós. En primer lloc, perquè fixar l’ús d’un idioma amb la identitat d’un territori està totalment superat per la dinàmica de la història. Els canadencs que parlen anglès són anglesos? Els canadencs que parlen francès són francesos?
En segon lloc, perquè l’idioma mai no pot ser una barrera per impedir el dret de formar part d’una comunitat. A l’Índia, per exemple, hi ha 22 llengües oficials reconegudes.
Jordi Pujol la va encertar quan, als anys 70, va sentenciar que “és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. En aquella època, es produïa una forta onada migratòria de persones procedents d’altres indrets d’Espanya (andalusos, extremenys, gallecs…) a Catalunya i es va optar, de manera intel·ligent, per rebre’ls amb els braços oberts i amb bona voluntat d’acollida i d’integració.
El resultat d’aquesta actitud positiva és que molts dels nouvinguts van mostrar interès per conèixer la cultura catalana i van aprendre a parlar català. Jo conec moltíssims migrants castellanoparlants, de primera i de segona generació, que han fet l’esforç autodidacte de parlar en català perquè ho troben un gest de consideració, empatia i cordialitat amb el poble que els ha acollit.
Molts d’ells el parlen com saben, però és la predisposició el que compta. “Donde fueres, haz lo que vieres”, diu una dita castellana. És amb aquest esperit de respecte i de noblesa que, durant el franquisme i durant els primers anys de la transició democràtica, molts castellanoparlants –la majoria, gent senzilla i treballadora- van fer el pas d’aprendre i parlar el català, sense cap necessitat de campanyes de persuasió, ni de cursets de normalització, ni d’amenaces, ni de diplomes.
A mi, és aquest “miracle” que es va produir abans que existís TV3 i la immersió lingüística a les escoles el que em crida l’atenció i m’interessa posar en valor. Com, de manera natural i sense cap obligació, una part molt important dels nous catalans arribats de la resta d’Espanya es van interessar i van adoptar voluntàriament la llengua catalana.
Precisament, és quan hem col·locat la llengua en l’epicentre de la reivindicació nacionalista/independentista quan s’han fet passos enrere. Els castellanoparlants –siguin espanyols o llatinoamericans- perceben que se’ls vol imposar no només l’aprenentatge obligatori a l’escola, sinó l’ús del català en les seves relacions socials i això resulta, objectivament, contraproduent per a l’expansió de la llengua catalana.
Que quedi clar: jo soc totalment partidari d’ensenyar el i en català a l’escola i de l’existència dels mitjans de comunicació públics en català. Només critico l’estratègia que, des de la Generalitat, s’ha utilitzat en les últimes dècades per garantir la pervivència de la nostra llengua i ampliar el seu coneixement a les persones que no el saben.
Per la via de la imposició i de la repressió només aconseguim que la llengua catalana esdevingui antipàtica i que desperti rebuig entre els castellanoparlants. Després vénen els plors i els esgarips quan les estadístiques reflecteixen el retrocés del seu ús a Catalunya.
En aquest sentit, és pertinent recordar la fórmula que van seguir les noves autoritats borbòniques en el segle XVIII per anar implantant l’ús de la llengua castellana a Catalunya: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Quelcom semblant hauríem de fer els catalanoparlants amb la nostra llengua: introduir el seu ús social de manera suau i amable, sense agror ni rampells autoritaris, com, maluradament, fan alguns hiperventilats supremacistes.
Jordi Pujol, malgrat la seva caiguda en desgràcia per promoure i ser còmplice de la corrupció de la seva família i del seu partit, continua sent un referent per a una bona part del moviment nacionalista català. Lamenten el que li ha passat, però el continuen respectant, se l’escolten i li fan cas.
No és cap secret que un nombre molt important dels seus seguidors més acèrrims que tenia durant la seva llarga presidència de la Generalitat (1980-2003) constitueixen la massa que dona cos a l’independentisme. Per tant, la seva ascendència política, encara que volgudament s’hagi retirat als quarters d’hivern, continua sent molt gran.
Per això, lamento que en la seva senectut, Jordi Pujol hagi abandonat el principi que “és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. Ara ha canviat d’opinió i ha fet el pas abismal d’identificar el fet de ser català amb parlar la llengua catalana. Ho recull el llibre “L’última conversa”, del japonès Ko Tazawa: “Nosaltres, entre que tenim una natalitat baixa, tanta immigració (…), estem amenaçats de quedar minoritzats dins de Catalunya”, afirma l’expresident, assumint el discurs típic i abominable de la ultradreta.
Cal dir-ho i repetir-ho: Catalunya som tots, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem. Lluny dels pronòstics catastrofistes, cal tenir fe i esperança en el futur de la llengua catalana. Si una part considerable de l’onada migratòria castellanoparlant dels anys 60 i 70 la va adoptar normalment, per simpatia, no hi ha cap motiu per pensar que aquell “miracle” no es torni a repetir, ara que tenim tot el vent a favor i les veles desplegades.
Només cal encertar l’estratègia per part nostra. En tot cas, la que ha aplicat fins ara la Generalitat és evident que no ha funcionat. Els “talibans”, ni a l’Afganistan ni a Catalunya ni enlloc: només porten repressió, regressió i frustració.
