El barcelonisme viu aquests dies en el marasme de la confusió i l’atropellament informatiu amb què Joan Laporta intenta suportar la bomba de Leo Messi, campió del Món i elevat a millor futbolista de tots els temps després de liderar la selecció argentina al Mundial amb més ressonància i difusió mediàtica celebrat mai. Al Barça, per decisió unipersonal, errònia i frívola del seu president, li ha tocat representar el pitjor dels papers d’aquest èxit insuperable de Messi, sens dubte associat a l’inesborrable i amarg record del comiat al Camp Nou, arrasat en llàgrimes després de la decisió de Laporta de fer-lo fora.
Per descomptat, aquest episodi que sí que marca l’inici d’una nova era al Barça, sense Messi, repudiat i expatriat, i alhora el tancament de la millor època de la seva centenària història des del 1899, no apareix destacada ni al·ludida a la docusèrie presentada dilluns passat, l’endemà de la coronació de Leo.
“Aquesta serà -va afirmar Laporta- una nova era esplendorosa al Barça”, sens dubte en la pitjor de les conjuntures, obligat a riure forçadament i celebrar la felicitat de Messi davant les càmeres de Barça TV, però plorant per dins per simbolitzar i capitalitzar negativament les conseqüències d’haver jubilat precipitadament el futbolista més important i etern de tots.
En una data tan assenyalada i excepcional, la de l’endemà de guanyar el Mundial, el de la glòria més gran de Messi, el futbolista descobert pel FC Barcelona, arrabassat al futbol argentí -tant que ha trigat dues dècades en conquerir l’afecte del seu país i dels seus-, convertit en el rei del millor futbol mai vist gràcies també a l’estil únic forjat a la Masia i l’encanteri del Camp Nou, Laporta va haver de conformar-se a enviar-li una freda i hipòcrita felicitació a Leo, ocultant i dissimulant que aquesta icona del futbol internacional, avui convertit en l’esportista més popular, reconegut i admirat del planeta, ha arribat fins al cim amb una sola samarreta i un sol club, el FC Barcelona.
En canvi, com una broma macabra del destí, Laporta va haver de centrar els seus millors arguments en l’estrena de FC Barcelona, una nova era, obviant i disfressant aquesta paternitat, ara arruïnada per culpa seva, i fent referència en les excel·lències de la seva arribada a la presidència per a posar fi als horrors del mandat de Josep Maria Bartomeu (quatre Lligues, quatre Copes, una Champions, una Supercopa d’Europa, un Mundialet i un triplet). D’altra banda, accentuant la seva pròpia figura com la de l’únic barcelonista capaç de salvar el club d’aquell presumpte abisme de destrucció.
“Destacaria -va dir- tres fets d’aquesta docusèrie: la regeneració econòmica del Barça, la recuperació institucional de l’entitat i la reconstrucció del primer equip. Sense les palanques econòmiques que han salvat el club i han mantingut el model de propietat no s’hauria pogut iniciar aquesta reconstrucció. Sense els jugadors, sense el seu talent, és impossible de fer-ho. Sou els protagonistes d’aquesta reconstrucció. Estic segur que serà una nova era esplendorosa. Hi ha il·lusió, talent i un entrenador que està associat al bon joc i les victòries. En aquests anys s’han pres decisions de gran importància, s’han renovat lideratges, s’ha patit, però ara anem pel bon camí i s’ha tornat l’alegria al barcelonisme”.
De manual, una fantasia impecable dissenyada i imposada pels rectors del seu aparell de comunicació sobre un relat que no pot contenir més desenfocament, cinisme i hipocresia.
Per descomptat, pel que fa al primer equip, que atesa l’extraordinària inversió realitzada en fitxatges sembla legítim defensar un model esperançador i optimista, això no és discutible. Ara bé, cal afirmar que la gestió de Xavi està lligada a les victòries i el bon joc es desmenteix per si sola, precisament perquè a Xavi li ha tocat viure l’eliminació i el fracàs a totes les competicions al llarg del curs passat, a més de repetir la inesperada i decebedora eliminació a Champions de l’actual, confirmant el descens de l’equip a la segona divisió el futbol europeu. Una cosa és donar-li un marge de confiança a Xavi i el seu projecte i una altra inventar-se gestes, triomfs i títols que, per ara, han escapat, alguns de manera vergonyosa com davant l’Eintracht, de l’abast de Laporta.
Quan Laporta es refereix a la “recuperació institucional” del club, potser es refereix a aquesta imatge del Camp Nou amb els socis vexats, agredits i insultats en clara minoria per una multitud d’alemanys que mai no haurien d’haver tingut accés una entrada? O bé al descarat nepotisme d’un staff executiu on cosins, germans, fills, cunyats, amics del president i els seus familiars, alguns sense la suficient preparació i nivell, es mofen del qualsevol sentit ètic i decent de la gestió?
Això sense fer referència a la supressió sistemàtica de tots els drets de participació, expressió i informació que abans tenien els socis, així com de la transparència deguda, no només de la que va ser promesa sinó de la reglamentària.
L’altre conte que Laporta es creu i explica sobre aquesta nova era, l’econòmic, ni és negociable ni es pot aplicar el terme regeneració a l’efecte ruïnós i antipatrimonial de les palanques, quan avui resulta que no li pot donar dorsal del primer equip a Gavi ni pagar-li a Araujo la renovació pactada, tot i haver obtingut beneficis per vendes d’actius de 870 milions. Encara menys admetent que la gestió ordinària, des de l’arribada de Joan Laporta a la presidència, ha consolidat pèrdues estructurals de 200 milions a conseqüència de la caiguda de patrocinadors, minoració de l’explotació comercial, reducció del taquillatge, absència de títols i de futbolistes com Messi amb un gran impacte mundial i un retorn en forma de palmarès i ingressos garantits.
“La directiva en primer pla. Orgullosos de presentar un equip d’Europa League. Mentrestant, un Messi bandejat aixeca la Copa del món. Jo no entenc res. Absolutament res”, aquest és el resum més ajustat a la realitat publicat a Twitter per Dongcast (@JoanFontes) en reacció a la parafernàlia del primer tast de la docusèrie que s’estrenarà a pantalles el pròxim dia 28 de desembre, casualitat o no, coincidint amb el dia dels Innocents.
Aquí sí que Laporta ha demostrat estar a l’altura i posar en el context adequat aquesta nova era sense Messi.
