La vertebració ferroviària de la península Ibèrica, que és clau pel desenvolupament de totes les nostres potencialitats econòmiques, pateix un exasperant retard secular. Ho han tornat a posar de manifest els 1.600 empresaris que es van reunir dijous passat al Centre de Convencions Internacional de Barcelona per exigir l’acceleració de les obres de construcció de l’Eix mediterrani amb ample internacional, per tal que hi puguin transitar ràpidament les persones i les mercaderies.
L’esquema és transformar l’actual Espanya radial -hereva de la mentalitat borbònica importada de França, amb epicentre a Madrid-, en una península Ibèrica connectada també de manera circular. Però, en aquest sentit, el més calent és a l’aigüera, i no només per culpa del Govern espanyol.
A Portugal també pateixen el centralisme absorbent de Lisboa. Semblaria lògic que la façana de l’Atlàntic, des de l’Algarve a Galícia, estigués unida per l’alta velocitat ferroviària, com s’està fent, amb penes i treballs, a l’altre cantó, a la cornisa mediterrània.
Però, a hores d’ara, no hi ha ni un metre fet de l’AVE de l’Atlàntic. Fins al punt que per connectar les dues principals ciutats de Portugal -Lisboa i Porto-, a una distància de 300 quilòmetres, es fa servir l’avió o una caríssima autopista de peatge (!).
De Catalunya estant, tenim la percepció que el Corredor Mediterrani ha de servir, sobretot, per unir amb alta velocitat Barcelona amb València i, si s’escau, Alacant, per allò dels Països Catalans. En aquest sentit, i segons el cronograma del ministeri de Foment, “ho tenim a tocar”: l’any 2025, l’AVE, per a passatgers i mercaderies, ja estarà plenament operatiu entre la Jonquera i Múrcia, restant pendent només la gran obra de soterrament de les vies a València.
Però cal tenir molt clar que el veritable Corredor Mediterrani comença a Algesires i ressegueix tot el litoral. La realitat és que el tram que va de Múrcia al Camp de Gibraltar –passant per Almeria i Màlaga- està a les beceroles i no hi ha dates per culminar-lo.
A més, des de Madrid tenen la temptació d’obviar aquesta gran inversió i derivar el trànsit d’Algesires cap al nord aprofitant la línia ja existent de l’AVE de Sevilla. Això convertiria Almeria en un illot sense connexions ferroviàries, un greuge que els andalusos consideren escandalós i del tot inacceptable.
Catalunya ha de ser solidària amb Andalusia i exigir que l’Eix Mediterrani s’executi en la seva integritat i sense fer servir dreceres tramposes. Els empresaris valencians -que s’han organitzat en un poderós lobby– ho tenen clar i s’han erigit en els principals impulsors del corredor ferroviari fins a Algesires.
Aquest objectiu no és cap caprici. El port d’Algesires i el de Tànger Med –ubicat a l’altre costat de l’estret de Gibraltar- són dues formidables i potents infraestructures que acaparen bona part del tràfic marítim amb Amèrica i l’Àfrica.
A més, en un recent viatge a Tànger he pogut constatar la gran dinàmica econòmica que viu aquesta ciutat, impulsada pel fet que el Govern de Marroc ha construït un modern AVE que l’uneix amb Rabat i Casablanca. El projecte per travessar l’estret de Gibraltar amb un túnel ferroviari està molt estudiat i només cal la voluntat política i l’empenta financera per executar aquesta gran obra d’enginyeria que ha d’unir els dos continents.
Per tant, que el Corredor Mediterrani arribi fins a Algesires és una aposta estratègica de primera magnitud i cal continuar fent pressió perquè el ministeri de Foment i Adif programin la seva planificació i execució amb terminis concrets, tal com ha fet en el tram La Jonquera-Múrcia. Són Amèrica i l’Àfrica i la connexió amb Europa els horitzons pels quals cal lluitar!
En aquest sentit, valoro i aplaudeixo la intel·ligència i el coratge dels empresaris valencians, que són, en realitat, els grans promotors de l’Eix Mediterrani en la seva integritat. La seva presència en l’acte de Barcelona va ser multitudinària, en contrast amb la migrada representació catalana.
Això em porta a fer una reflexió: on és el gran empresariat de Catalunya, protagonista de tantes pàgines de la nostra història col·lectiva recent? Ha estat víctima del “procés” hi ha desaparegut d’escena, espantada.
Només cal donar una ullada a les tres organitzacions més significatives del patriciat català: Foment del Treball, presidit per Josep Sànchez Llibre, un expolític sense cap experiència empresarial; la Cambra de Comerç de Barcelona, presidida per la independentista Mònica Roca, que dirigeix (amb tots els respectes) la pime IsardSAT; i el Cercle d’Economia, presidit per un exdirectiu bancari, Jaume Guardiola, amb una controvertida trajectòria al Banc Sabadell (que està deslocalitzat a Alacant) i com a president de la comissió econòmica del Barça de Joan Laporta.
Ens agradi o no, Catalunya està immersa en una espiral de decadència econòmica. Ens hem convertit en una terra colonitzada per les multinacionals, on els “cervells” locals aspiren a convertir-se en empleats d’empreses estrangeres… o a emigrar a la recerca d’oportunitats laborals.
En contrast amb aquesta depriment realitat, la Comunitat Valenciana va com un tro, amb empresaris autòctons desacomplexats que fan sentir i exerceixen el seu poder expansiu. És clar que la situació política valenciana ajuda molt, amb l’estabilitat i la fiabilitat que donen el president de la Generalitat, Ximo Puig, i l’alcalde de València, Joan Ribó. Quina diferència amb els desastres que hem patit a Catalunya amb els últims presidents i la ineptitud patològica de l’alcaldessa Ada Colau!
Barcelona era, fins ara, la capital indiscutible de la Mediterrània occidental. De manera sigil·losa, però tremendament eficaç, València s’està consolidant com el nou epicentre de l’arc mediterrani, d’Algesires a Montpeller. En aquest sentit, no és casualitat que la gran factoria de bateries s’instal·li a Sagunt.
Un últim apunt sobre el Corredor Mediterrani. Cal exigir que França faci els seus deures amb celeritat. El tram ferroviari entre La Jonquera i Montpeller no està condicionat pels trens de gran velocitat, que han de minorar la marxa. Segons les previsions del Govern francès, aquesta obra no estarà finalitzada fins a l’any 2040!
Això és totalment inadmissible i Brussel·les hi ha d’intervenir. De què serveix accelerar la construcció de l’Eix mediterrani a Espanya si després es troba amb un coll d’ampolla a França? El Corredor Mediterrani ha de servir, fonamentalment, per moure mercaderies als mercats europeus i per això és absolutament imprescindible que el tram La Jonquera-Montpeller sigui modernitzat amb rapidesa.
