Laporta s’enfronta a un mandat més incòmode i tens després de l’adeu de Piqué

Joan Laporta comença a acreditar un palmarès impressionant després de fer fora Messi i Piqué, tots dos amb el mateix mecanisme, prometent-los conscientment el que sabia que mai podria complir, després deixant-los a l’estacada, enganyats, i, al final, acusant-los, a més, de deslleialtats i mentides.

De Messi, ja està explicat de sobres. Laporta segueix abusant i utilitzant pèrfidament aquesta presumpta relació seva, del tot inexistent, perquè sap que Leo no entrarà en el joc ni li respondrà o li retraurà la seva actitud, no sigui que la no menys pertorbadora premsa laportista interpreti i manipuli qualsevol reacció seva com un atac al Barça. Leo prefereix passar i esperar que el temps posi el president al seu lloc.

Amb Piqué, en canvi, no li ha sortit tan bé la jugada. Al contrari: el central no s’ha deixat colpejar com si fos un punching ball ni tampoc s’ha anat amargant assetjat per la mala llet de Laporta a l’assemblea i la no menys acusadora actitud de Xavi per treure’s de sobre el mort de l’eliminació de la Champions després del partit de l’Inter.

El pitjor, amb tot, no va ser que Piqué, astutament, provoqués que la grada xiulés a la llotja quan va agrair de manera genèrica el tracte rebut per totes les directives de la seva carrera. Tampoc que no tanqués la volta d’honor amb una salutació a la presidència com volia Laporta. Això tampoc li va sortir com esperava, ja que quan va voler reaccionar a la imprevista decisió de Gerard i va convidar tota la família del central i el seu entorn a la llotja del Camp Nou davant l’Almeria, l’única cosa que va obtenir va ser una elegant negativa. Per aquest motiu, en retirar-se als vestidors, al cap de pocs minuts d’aquests crits de “President! President!”, Piqué no va dirigir ni una mirada, ni simpàtica ni agra, a la zona noble de la grada. Un gest d’indiferència dels que fan mal.

Billy el Nen no hauria disparat tan ràpidament ni amb tanta punteria. La quarta bala, la veritablement perillosa i més letal de totes, és d’efectes retardats, ja que a Laporta i el seu projecte se li ha afegit una pressió afegida ara que, sense Piqué, ja no pot servir d’excusa el pes d’aquesta herència en forma de jugadors que, com s’ha repetit exageradament, cobren molt per sobre del seu rendiment o valor de mercat.

Ha estat un mantra periodístic recurrent de la propaganda laportista en els mals partits o resultats de l’equip de Xavi, amplificat i artificialment concentrat en una sola errada de Piqué i en un sol partit. Així de bé funciona la Gestapo laportista.

La veritat és que Jordi Alba i Sergio Busquets no poden formar part d’aquesta cadena d’excuses, ja que no són cap baula perduda de l’affaire Piqué sinó titulars indiscutibles de l’actual equip de Xavi, per a les coses bones i per a les dolentes. A més, Busquets està amb una fitxa de 14 milions aquest any i Jordi Alba, en silenci, s’ha aviat a una retallada per seguir. El salari de dos futbolistes històricament rendibles, idolatrats, titulars i professionals fins a la medul·la no pot provocar un desequilibri de 200 milions, la xifra que LaLiga exigeix a Laporta que redueixi l’1 de juliol del 2023.

Solucionat amb la marxa de Piqué? Res de res: el marró que li queda a Laporta continua sent de dimensions descomunals i segueix sent una adversitat que no tenia res a veure amb les condicions dels capitans sinó amb la pèssima gestió econòmica, financera, esportiva i patrimonial d’una junta sense ningú amb coneixements, experiència i arrestos per dir-li a la cara això mateix al president-CEO.

Tot el que es vulgui fantasiar sobre la perniciosa continuïtat, actitud o participació dels capitans només pot formar part d’una persecució malaltissa, ja que el fet que segueixin apareixent a l’onze a cada partit és directament responsabilitat de Xavi.

A l’únic que Laporta volia eliminar de l’equació era Piqué pel doble motiu del pes del seu salari i perquè si aquesta temporada jugava el 35% dels partits automàticament se’l renovava per any més de contracte. Després s’ha sabut que, en realitat, quan Piqué es va rebaixar la fitxa a l’estiu del 2021 -per a poder encabir les altes d’Eric Garcia i Memphis Depay- ho va fer a canvi d’assegurar-se la prima de final de carrera. Més o menys, Laporta li va comprometre els mateixos diners que havia pactat amb Bartomeu.

En definitiva, que com que Laporta no havia pogut alleujar la massa salarial l’estiu passat, bàsicament perquè ni els capitans ni ningú se sotmetrien a alguna cosa que ni la mateixa junta de Laporta estava disposada a fer -o sigui, a un pla de rigorosa austeritat- al president li va entrar un atac d’impotència i de ràbia. La gota que va fer vessar el got va ser que ell mateix va haver d’avalar amb el seu patrimoni personal davant LaLiga per poder inscriure Koundé. Aquell dia, Piqué va ser sentenciat pel mateix president que des de llavors ha estat remenant cel i terra perquè se n’anés i que quan decideix anar-se’n llavors filtra que ha intentat convèncer-lo perquè es quedi.

Molt propi del cinisme i de la hipocresia de Laporta que també ha mogut tots els fils per intentar dissoldre aquesta empremta mediàtica que Piqué se’n va fart de les mentides i de les punyalades del darrere.

Desesperat, Laporta va voler convocar una roda de premsa de comiat, conjunta, per escenificar aquest col·leguisme amb Gerard del qual tant presumia, ja irrecuperable, i arrabassar-li almenys part d’aquest immens protagonisme del seu comiat triomfal al Camp Nou. Laporta buscava aquesta foto finish amb ell per combatre, d’alguna manera, el que ja és, consumadament, una ruptura generacional del barcelonisme en aquest escenari electoral que Piqué ha revolucionat completament.

I ho ha fet, a més, amb l’habilitat de no buscar ni l’enfrontament amb Laporta ni tampoc el contrari, obrint una via nova, diferent de tot el que és conegut, majoritàriament acollida amb prou gust i simpatia per la grada, com si Laporta, encara que amb poder i anys de presidència per transcórrer, ja hauria començat a formar part del passat.